La pel·lícula Sirat d’Oliver Laxe, recentment escollida per representar Espanya als premis Oscar, no és només una obra cinematogràfica: és una travessa. Antoni Nello, en la seva crítica cinematogràfica a la Revista Foc Nou, ens adverteix des del principi que ens trobem davant d’un film que demana una actitud determinada de l’espectador: no mirar, sinó deixar-se portar. Sirat no ofereix respostes clares, sinó un camí obert, un pont tensat entre l’infern i el paradís, com diu el mateix text que obre la pel·lícula.

Amb Sergi López en un dels seus papers més intensos, la narració comença com una recerca —una filla desapareguda enmig d’una rave al desert del Marroc— però aviat es transforma en una altra cosa. El desert esdevé escenari de despossessió: allà on tot es redueix a l’essencial i on els vincles humans i espirituals es posen a prova. El viatge físic es confon amb el trànsit interior, i això situa l’espectador en un terreny ambigu, exigent, gairebé místic.

Nello recupera un concepte gairebé oblidat en la cultura contemporània: “estar viatjat”, no pas com a consum turístic, sinó com a experiència de transformació. Viatjar, en aquest sentit, vol dir deixar enrere la mateixa rigidesa per fer-se dúctil, per escoltar i comprendre allò que no ens és familiar. És exactament això el que proposa Laxe: un cinema que no es limita a explicar una història, sinó que interpel·la, incomoda i convida a mirar-nos des de fora.

La presència d’actors no professionals accentua aquesta sensació d’autenticitat. Els personatges que acompanyen el protagonista no semblen sorgits d’un càsting, sinó figures trobades, éssers reals amb una càrrega existencial que traspassa la pantalla. Aquest mosaic humà dibuixa, com diu Nello, un mapa antropològic desarrelat però profundament viu.

La banda sonora, lluny de ser un simple complement, hi actua com a fil conductor espiritual. La música, el paisatge i el silenci formen una litúrgia sensorial que recorda certes experiències místico-poètiques del cinema d’autor i, tal com apunta el columnista, fins i tot ressonàncies amb la tradició espiritual cristiana —Sant Joan de la Creu i el seu camí de nit i foc— on la travessa no és geogràfica, sinó existencial.

En definitiva, Sirat és una pel·lícula que no es mira, sinó que es travessa. Demana una obertura interior que va més enllà del gust cinematogràfic. Com el pont que uneix l’infern i el paradís, la cinta de Laxe ens convida a caminar per una línia fina, tallant, on la certesa es difumina i només queda la bellesa com a brúixola. I potser aquí rau la seva força: en recordar-nos que el veritable viatge no consisteix a arribar, sinó a deixar-se transformar.