Un altre cop iniciem el camí de l’Advent, principi de l’Any Litúrgic al llarg del qual contemplarem i celebrarem els diferents esdeveniments de la vida de Jesús.

L’Advent obre la porta a la celebració de Nadal. El nucli d’aquesta celebració és DEU AMB NOSALTRES: Déu no abandona la humanitat a la seva sort com un vaixell a la deriva en alta mar. El Déu  de Jesús és un Déu encarnat que es despulla de la seva condició divina per fer-se un de nosaltres. Baixa a la terra dels humans i assumeix la condició humana. Pren un nom, Jesús de Natzaret fill de Josep i de Maria.  Es fa en tot igual a nosaltres -com diu Sant Pau- menys en el pecat. Ell ve a alliberar-nos del mal, del pecat de tot allò que pugui esclavitzar l’ésser humà. I ho fa d’una manera molt humana: es fa carn en les entranyes d’una dona, Maria. “Nascut d’una dona”.

Aquest Déu encarnat és el mateix  que trenta-tres anys després serà perseguit, torturat i crucificat. Però Déu no mor. El Crucificat és el Ressuscitat. El mateix que s’enlaira al cel. Déu baixa i puja. És el mateix Déu. Cel i terra s’uneixen a la llum del Ressuscitat.

L’Advent ens prepara  per rebre aquest gran misteri  de Déu amb nosaltres.  Déu ve de manera silenciosa, sense fer soroll, en la pau i harmonia d’una cova de pastors. Arriba per anunciar-nos un missatge de justícia, de fraternitat, de llibertat i salvació. En realitat, Ell és la salvació, la plenitud i felicitat que pot omplir el nostre cor assedegat d’aigua  de vida, de sentit que orienti el despertar de cada dia, que pot encendre un foc que escalfi el nostre interior.

Metre anem de camí experimenten el cansament, els dubtes, les pors, el desànim com els deixebles d’Emmaús  i sentim la temptació de tornar enrere o buscar altres camins que ens semblen més fàcils i còmodes: el consumisme, la indiferència, l’autoreferencialitat i tants d’altres que ens deixen un  regust de buidor, tristesa, insatisfacció, neguit...  És el moment d’escoltar el nostre cor i confiar en aquella primera veu que ens  torna a dir, ¡oh, insensat i neci de cor! ¿no  recordes el que diuen les Escriptures sobre Jesús de Natzaret?

Davant la realitat d’aquest món, la crida de l’Advent a l’esperança no ens pot deixar insensibles. Admiro la resposta solidària de la gent davant la desgràcia de les inundacions  a Valencià. Els voluntaris i voluntàries que fan donació del seu temps i no tenen por d'embrutar-se de fang, la mobilització social, la disponibilitat de les organitzacions  religioses i civils per donar un cop de mà. Sens dubte, és una experiència d’Advent que ens fa reviure l’esperança en un cel nou i una terra nova, on es torni a sentir “glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra” perquè Déu ens visita per restablir de nou la dignitat humana i donar la prosperitat i benestar a la nostra terra.

L’Advent també és una crida a viure el compromís  cristià. Cal no perdre la cobertura i viure connectats amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu. Necessitem bones dosis de silenci davant tanta paraula buida, reconnectar el Wi-Fi del telèfon de l’escolta, llegir i pregar atentament la Paraula de Déu, compartir amb la nostra comunitat cristiana, celebrar junts l’Eucaristia en mode actiu per no perdre l’orientació del camí que ens porta cap a Betlem, a les perifèries, a la Galilea... Perquè allí el veurem. Bon camí d'Advent.