[Antoni Nel·lo/ Revista Foc Nou] Que Christopher Nolan és un gran cineasta ja queda ben clar. N’hi ha prou amb esmentar tres peces notables d’aquest director per demostrar-ho: Memento (2000), Interstellar (2014) o Oppenheimer (2023). Amb aquesta bona fama, ara s’ha atrevit amb una obra major, portar a la pantalla L’odissea d’Homer. I ho fa amb una ambició enorme i amb tots elsmitjans tècnics i econòmics per dur a bon port el seu atreviment. Però amb una particularitat, assenyalada amb lletra petita als títols de crèdit, però reconeguda per ell mateix en certes entrevistes a propòsit de la pel·lícula: que es tracta d’una obra “basada” en la immortal obra grega i que això vol dir que ha sigut necessari fer certes eleccions i generar determinats canvis en el contingut de la història per poder-la portar realment a l’àmbit cinematogràfic, alliberant-se de resseguir fidelment tots els diversos episodis del text. I és aquí on rau la grandesa, però també la feblesa, de la proposta de Nolan. D’una banda, és brillant i preciosista en la forma, sens dubte, i de fet algunes escenes són d’una gran espectacularitat com també d’una esplèndida recreació d’ambient. Però al mateix temps es tracta d’una proposta una mica tramposa en retallar, escollir o directament canviar episodis de la narració homèrica que narra aquell llarguíssim viatge d’Odisseu que retorna a la seva terra d’Ítaca on l’espera fidelment i astutament la seva esposa Penèlope i on ha anat creixent el seu fill i hereu Telèmac. I és per aquesta selecció d’episodis, quan no la creació d’algun, que la pel·lícula genera grans adhesions, però també rebutjos, adhesions a la forma, indiscutibles, però alguna crítica a propòsit del contingut. La qüestió no és banal, es tracta de saber si és adequat reescriure amb certa llibertat un text que és bressol de la literatura occidental.

La història és prou coneguda. Explica el viatge d’Odisseu, Ulisses segons la nomenclatura llatina, de tornada cap a casa després de la guerra de Troia. I va il·lustrant els diversos episodis d’aquest viatge, tot plegat entrebancs que van dificultant la tornada tranquil·la cap a la seva terra. Un viatge que ha estat emprat per poetes i músics per significar la grandesa del viatge, de la vida com a viatge i aventura. A parer meu, però, l’Odissea també pot acostar-se, d’alguna manera, a una espiritualitat cristiana: el viatge d’Ulisses pot ser llegit com la tornada a casa des de l’infern de la guerra i, per tant, els diversos paranys i dificultats que l’home ha de superar per retrobar la pau i la quietud originals. Un viatge ple d’incidències, d’episodis d’acolliment, però també de rebuig, de trampes i d’ajuts, sempre amb la deessa Atenea que el protegeix com si fos el seu àngel de la guarda. Tornar a casa és, al capdavall, una bonica imatge espiritual per expressar la nostra vida terrenal encarada cap a la plenitud celestial, del paradís perdut al paradís retrobat. L’Odissea no té cap relació amb el cristianisme, però el cristianisme pot trobar en l’Odissea una font d’inspiració espiritual.