La lectura freqüent de la filosofia i la teologia condueix, a mesura que hom acumula anys i lectures en aquests dos àmbits, a una constatació difícil d’ignorar: bona part del pensament filosòfic i teològic s’ha redactat des d’una austeritat d’esperit gens divertida, prescindint sovint dels recursos del somriure, de la rialla franca i dels bons acudits. Hi ha, és clar, excepcions tan il·lustres com Erasme, Kierkegaard, Chesterton, C. S. Lewis, Pascal o Nietzsche, autors en les obres dels quals l’humor, la ironia o la paradoxa ocupen un lloc gens marginal.

Aquesta escassetat d’humor no és pas una condició inherent a tots els camins de la reflexió ni a tots els gèneres literaris. El teatre o la novel·la no estan, per naturalesa, renyits amb l’humor; en l’art dramàtic, per exemple, coexisteixen harmoniosament la tragèdia i la comèdia. Agafeu, en canvi, algunes de les grans obres mestres de la metafísica —la Crítica de la raó pura d’Immanuel Kant o les Meditacions metafísiques de René Descartes—: es tracta de construccions intel·lectuals genials de principi a fi, però poc inclinades a arrencar el més mínim somriure, llevat que hom les llegeixi des d’una certa distància irònica o amb un cert desdeny burleta envers les doctes elucubracions acadèmiques.

I, no obstant això, aquesta severitat contrasta amb una important tradició clàssica i teològica. Ja Aristòtil, a l’Ètica nicomaquea (IV, 8), va presentar l’eutrapèlia com la disposició virtuosa en les diversions i els jocs d’enginy, situada entre la bufoneria i la rusticitat d’esperit, i va reconèixer així que el descans i la diversió tenen un lloc necessari en la vida humana. Recollint aquesta intuïció, sant Tomàs d’Aquino defensa, a la Summa Theologiae (IIa-IIae, q. 168, a. 2), que el joc i l’esbarjo poden ser necessaris per al descans de l’esperit i que, en aquest context, les bromes poden ser oportunes. Tanmateix, hi ha una paradoxa suggeridora: sant Tomàs teoritza de manera admirable sobre aquesta virtut, mentre que en la seva immensa producció textual no hi trobem gaire espai explícit per a l’humor com a gènere o recurs.

Així mateix, resulta cridaner que la filosofia i la teologia hagin prestat tan poca atenció a una actitud espiritual ben present en la tradició bíblica. Quan sant Pau escriu que «Déu estima el qui dóna amb alegria» (2Co 9,7), el terme grec utilitzat, hilarós, no fa referència directament als acudits, sinó a una disposició de joia i promptitud a l’hora de donar. No es tracta, doncs, d’imposar una comicitat artificial, sinó de reconèixer que l’estil de vida cristià és coherent amb una existència no dominada per una gravetat excessiva ni per l’amargor.

A qui gaudeix del riure i cerca la companyia de gent joiosa, li costa d’explicar aquest predomini de la serietat. És cert que hom pot evocar la suggestiva representació d’Umberto Eco a El nom de la rosa, on el riure apareix sota la sospita de ser una força perillosa i subversiva. Com a troballa novel·lesca, és d’un valor indiscutible; però no es pot prendre com una descripció adequada i general de l’actitud medieval davant del riure. La documentació de l’època mostra, ben al contrari, la presència d’una rica cultura festiva, carnavalesca i humorística.

És plausible pensar que tant la filosofia com la teologia s’hagin deixat impregnar, en part, per un esperit de serietat institucional, perquè tractaven de qüestions profundament greus. Però aquesta gravetat no hauria d’excloure la joia. L’amenitat i el bon humor no són només una manera agradable d’expressar la veritat: poden ser també un signe que aquesta veritat ha estat interiorment assimilada. Això no significa convertir la teologia en un simple entreteniment ni confondre la profunditat amb la frivolitat, sinó comprendre que la seriositat de les idees no exigeix la cara eixuta de qui les professa.

Aquesta continuïtat entre virtut, bon humor i joia troba una expressió especialment significativa en el pensament del papa Francesc. En l’exhortació apostòlica Gaudete et Exsultate (§ 122-128), el papa Francesc afirma que l’alegria cristiana va ordinàriament acompanyada del sentit de l’humor i que el mal humor no és pas un signe de santedat. I el 14 de juny de 2024, davant d’artistes del món de l’humor procedents de diversos països, va explicar que feia més de quaranta anys que pregava cada dia amb les paraules d’una famosa oració atribuïda a sant Tomàs Moro per demanar el sentit de l’humor, una gràcia que, segons deia, l’ajuda a afrontar cada dia les coses amb bon esperit.

Des d’Aristòtil fins a sant Tomàs d’Aquino i, en temps recents, fins a Francesc, la intuïció és sorprenentment persistent: la persona humana no està feta només per treballar, discutir i argumentar, sinó també per jugar, somriure i alegrar els altres.

Lectores i lectors, en veritat us ho dic: cal que s’obri, per fi, l’era gloriosa d’una teologia i d’una filosofia amables, cordials i humanes —i, per què no dir-ho, també dels sermons, dels discursos polítics, de les reprensions pedagògiques als infants i dels editorials que encara avui semblen redactats amb cara de funeral.