L’òbit de Jürgen Habermas (1929-2026) marca la fi d’una era en la intel·lectualitat europea. Referent de l’Escola de Frankfurt i mestre de la raó comunicativa. Recuperem les claus del seu llegat en la defensa d’una democràcia que, sense ser religiosa, sap reconèixer el potencial de veritat de les tradicions de fe.

El filòsof alemany Jürgen Habermas va morir dissabte, 14 de març, a l’edat de 96 anys. Era un dels grans intel·lectuals europeus, recordat, entre moltes altres coses, pel seu diàleg fecund amb Joseph Ratzinger.

Nascut el 1929 a Düsseldorf, Habermas era massa jove per participar en la Segona Guerra Mundial, però va ser breument reclutat a la força per a les Joventuts Hitlerianes el 1944. Operat dues vegades de llavi leporí, va patir durant la infantesa dificultats d’elocució que influirien decisivament en el seu treball sobre la comunicació (Consciencia moral i acció comunicativa).

Es va fer famós quan, encara sent estudiant el 1953, va atacar Martin Heidegger (1889-1976) per la seva complicitat amb el règim nazi. El 1955, esdevingué l’ajudant de Max Horkheimer (1895-1973) i Theodor Adorno (1903-1969), mestres de l’Escola de Frankfurt, i es va enfrontar tant a l’historiador Ernst Nolte (1923-2016) —a qui retreia voler rehabilitar el nazisme— com a l’extrema esquerra terrorista alemanya, que va qualificar de «feixisme roig».

Pare filosòfic del projecte europeu

Marcat per la filosofia kantiana, Habermas va desenvolupar una filosofia política fidel a l’esperit de la Il·lustració que defensava la democràcia contra tots els totalitarismes. Rebutjant qualsevol nacionalisme, va criticar la identitat nacional com a producte d’un romanticisme irracional que exalta la noció de poble en detriment dels drets individuals.

Així mateix, Habermas es va mostrar molt hostil a la idea de sobirania, especialment a la sobirania nacional, eix d’una certa tradició de la filosofia política moderna des de Bodin i Hobbes, i fins i tot, en certa mesura, fins a Rousseau. Això va portar el pensador alemany a teoritzar una sobirania «procedimental» o «dissolta», considerada com un conjunt de competències públiques que es poden desplegar a diversos nivells.

Habermas va forjar el concepte de «patriotisme constitucional», basat en els valors democràtics i oposat tant a una concepció racial de la nació (que el nazisme va heretar remotament de Fichte) com a la concepció republicana a la francesa, lligada a la sobirania de la nació. Per tot això, se’l pot considerar un dels pares filosòfics del projecte europeu.

Durant un temps marcat pel marxisme, se’n va distanciar ràpidament per desplegar un pensament situat als antípodes de qualsevol visió de domini vertical. A Consciència moral i acció comunicativa, va escriure: «En lloc de proposar a tots els altres una màxima com a vàlida i que vulgui que operi com una llei general, haig de presentar-los la meva teoria amb l’objectiu que es pugui fer la comprovació discursiva de la seva aspiració d’universalitat. El pes es trasllada, des d’allò que cadascú pot voler sense contradicció alguna com a llei general, cap a allò que tots, d'acord comú, volen reconèixer com a     norma universal.»

Aquest plantejament s’acosta força, tal com s’esdevé a la seva obra L’ètica del discurs i la qüestió de la veritat, a la democràcia procedimental i al «consens per superposició» (overlapping consensus) que John Rawls (1921-2002) va desenvolupar paral·lelament a l’altra banda de l’Atlàntic. En el fons, tant per a Habermas com per a Rawls, la recerca del bé com a fonament de la política és impossible, o fins i tot perjudicial, ja que sempre planeja la temptació d’imposar una visió moral concreta a individus que no la comparteixen.

Fonament dels estats democràtics

Es planteja aleshores la qüestió del fonament de les normes jurídiques vigents en una societat, i això és el que va motivar el famós intercanvi amb Joseph Ratzinger a Munic, el 19 de gener de 2004, publicat a Entre raó i religió: la dialèctica de la secularització. Per a Habermas, el fonament de l’ordre polític no li és exterior, sinó que és intern al procés democràtic mateix. El procés democràtic constitueix, per ell mateix, el fonament de la moral i del dret, en tant que expressió de la voluntat dels individus. No és cap concepció del bé —sigui religiosa o fins i tot filosòfica— la que guia la recerca dels principis jurídics vigents en la societat, sinó que és el procés de deliberació mateix el que justifica els principis constitucionals de l’estat democràtic.

Amb tot plegat, Habermas no se sotmet a una ideologia dels drets humans en el sentit que aquests constitueixin l’única norma externa que justifica l’ordre polític. Per a ell, de fet, els drets humans emanen de la mateixa autonomia dels ciutadans, la qual es manifesta a través del procés esmentat. Aquesta lògica circular exclou, de facto, qualsevol noció de bé imposat des de dalt, encara que es tracti de la dels drets humans.

Un pensament elegant però fràgil

Tanmateix, convé assenyalar que Habermas no nega a la religió la possibilitat de participar en el debat públic: «Quan els ciutadans secularitzats assumeixen el seu paper polític, no tenen el dret ni de negar a les cosmovisions religioses un potencial de veritat inherent, ni de qüestionar als seus conciutadans creients el dret d’aportar, en un llenguatge religiós, la seva contribució als debats públics.»

Aquesta visió, que s’oposa radicalment a una certa concepció de la laïcitat sorgida de la Revolució Francesa, ha portat a pensar que Habermas i Ratzinger estaven força a prop. Aquest últim, tal com reiteraria en el seu discurs pontifici a Westminster el 2010, creia certament que la religió —si bé pot ajudar a purificar la raó— no ha de fixar les normes morals que presideixen les decisions polítiques. Tanmateix, afirmava, d’acord amb la tradició de l’Església Catòlica, que la raó permet trobar principis morals universals sobre els quals s’ha de fonamentar l’ordre polític. Per tant, Ratzinger no podia conformar-se amb una lògica procedimental autoproductora de les seves pròpies normes, sinó que remetia a una norma externa: una visió del bé que la raó té el deure de buscar i formular.

Vivim una època de qüestionament de les normes morals, amb el risc de veure com s’enfonsen certs dics protectors. També som testimonis de la reivindicació creixent de drets subjectius elevats a la categoria d’absoluts. És suficient el pensament elegant de Habermas per il·luminar un debat que costa de plantejar, precisament perquè n’evacua la qüestió de què és bo i què no ho és?

Se’n pot dubtar seriosament. Sobretot perquè la visió de Habermas requereix una adhesió real dels ciutadans al procés democràtic, sense la qual el seu patriotisme constitucional resulta impossible. La crisi actual de les nostres democràcies occidentals —i especialment la disminució de l’adhesió al procés democràtic, com ho palesa l’abstencionisme electoral— mostra la fragilitat d’una visió política procedimental que sembla no posseir uns fonaments prou sòlids per evitar el pitjor.