Simone Weil és un personatge fascinant, polièdric i controvertit. Nascuda en el si d’una família jueva no practicant i benestant, des de ben joveneta es va preocupar per la situació dels més desfavorits. Dotada d’una ment brillant, visqué acomplexada pel talent del seu germà, el matemàtic André Weil. Estudià filosofia a la Sorbona, on coincidí amb Simone de Beauvoir. Weil va ser la número 1 de la seva promoció; de Beauvoir, la número 2.
«La vida espiritual és un èxode constant que ens fa sortir de la nostra terra»
En un context post pandèmic, o més concretament holo endèmic, la oportunitat del que és global s’ha convertit en amenaça, i de les suposades fortaleses, ja conegudes com a veritats amb peus de fang, n’hem tastat abastament les febleses. Avui, més que mai, ens cal retrobar certeses, pre-veritats, que ens permetin aixecar-nos, re-fer-nos, esperançadament de nou.
M’han invitat a escriure aquest article amb el títol: «On bufa l'Esperit del Senyor avui?» La proposta és molt suggerent i engrescadora. Li he donat uns quantes voltes i m’he adonat que podia caure en un parany: projectar en el buf de l’Esperit els meus somnis, desitjos, il·lusions... Gairebé un escrit amb aires de profecia, potser amb un cert rigor acadèmic, fins i tot curull de tòpics... Què he de fer perquè aquest encàrrec contingui un fruit d’espiritualitat? Cal fer un exercici d’imaginació o potser un itinerari d’escolta i de coherència en el marc eclesial?
En el capítol que Marc dedica a les profecies i exhortacions per als temps finals (Mc 13,1-37), trobem un fragment que situa l’anunci universal de l’evangeli en el context de les persecucions (Mc 13,9-13). És precisament aquí que, segons l’evangelista Marc, l’Esperit Sant serà al costat dels deixebles perquè sàpiguen què han de dir (Mc 13,11), quan aquests hagin de defensar l’evangeli davant dels governants i de les autoritats.
Passats cinquanta dies de la solemnitat de la Pasqua, en què hem celebrat el nucli de l’any litúrgic i de la nostra fe cristiana; és a dir, del Misteri Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Jesús, l’Església celebra amb gran joia la solemnitat de Pentecosta, on fem memòria (anàmnesi) del do de l’Esperit Sant sobre els Apòstols amb la Mare de Déu i l’inici del temps de la missió de l’Església.
ANTONI MATABOSCH, El Consejo Mundial de Iglesias (1910-2021). Hacia la unidad perdida, (Col. Universàlia 3), Ateneu Universitari Sant Pacià-Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona, 2021, 429 pàgines
Ho fem amb el nostre horitzó vital trasbalsat per la pandèmia que està afectant la humanitat sencera en aquests moments. La COVID-19 ha commogut la nostra vida i ha posat sobre la taula moltíssimes qüestions existencials de primer ordre: la pròpia fragilitat i vulnerabilitat, la nostra dimensió d’éssers socials i interconnectats, la nostra capacitat d’adaptació i també la nostra creativitat per cercar camins alternatius per on avançar... De fet, s’han vist interpel·lats elements claus de la nostra pròpia vida; en definitiva, del que vol dir ser humans.
El Papa Francesc ha visitat l’Iraq entre el 5-8 de març: “Feia temps que anhelava visitar el país, i sobretot, conèixer els seus habitants” (Videomissatge abans del viatge apostòlic), plenament conscient de la importància espiritual de l’Iraq, “bressol de la civilització que està estretament lligat a través del Patriarca Abraham i nombrosos profetes a la història de la salvació i a les grans tradicions religioses del judaisme, del cristianisme i de l’islam” (Trobada amb les autoritats, la societat civil i el cos diplomàtic, 5 de març).