General

Travessies cap a la resurrecció

No s’arriba de cop a la resurrecció. Normalment, cal transitar per determinades travessies que hi condueixen. Me n’aturo en tres.

La primera, la mort. Per ressuscitar, abans cal morir. Endinsar-se en un terreny ignot. Desprendre’s de tot per assolir-ho tot. Deixar la vida temporal per arribar a la vida eterna. La por ens atenalla davant la travessia de la mort. És una realitat que he viscut des de petit. A la meva infància, va morir el meu pare. A l’adolescència, la meva mare. En la plenitud de l’edat adulta, un germà, una germana, un altre germà… I ara, la meva pròpia mort es dibuixa com una realitat ineludible. Els cercles concèntrics es van estrenyent. Ja no són només els altres. Jo també tinc la meva hora. Ho recorden les paraules d’Ignasi de Loiola en acomiadar-se de Xavier a El divino impaciente: “No te’n vagis a dormir cap vespre sense fondre un instant la teva ànima en la meditació de la mort i del judici; que, pel que comprenc, reposar damunt l’esperança que neix d’aquests pensaments pregons val més que fer del tronc o de la pedra el coixí del teu repòs”.

La segona, la travessia del buit per arribar a la plenitud. La tomba buida és el llindar de la resurrecció. El buit, l’abisme… causen vertigen. Per aferrar-se a una realitat nova, cal buidar-se les mans de totes les altres coses. Buidar-se és desprendre’s. Deixar anar costa. Genera inseguretat i desemparament. Sovint, resulta més difícil com menys valor té allò a què ens aferrem. L’ego se’ns enganxa com una paparra. Produeix una sensació d’abric, però ens encadena i ens impedeix viure en llibertat.

La tercera, la travessia de l’infern al cel. En la formulació del Credo, s’afirma amb tota claredat: “Davallà als inferns i al tercer dia ressuscità d’entre els morts”. Dante ho va escriure de manera magistral a La divina comèdia. Per arribar al paradís, cal passar per l’infern i el purgatori. Travessar la solitud, la desesperança, l’abandonament, el silenci… La quarta paraula de Crist a la creu ho expressa amb tota cruesa: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. L’angoixa, la depressió, el dolor immens. Cadascú coneix la seva pròpia història. Santa Teresa de Lisieux també va passar pel seu propi infern: “Tenia aleshores grans proves interiors de tota mena (fins a preguntar-me de vegades si hi havia un cel)”. Nietzsche va escriure: “Tot el que alguna vegada va construir un cel nou va trobar primer en el seu propi infern el poder necessari per a això”. Travessia duríssima.

Mort, buit, infern… no són murs, sinó travessies cap a la resurrecció. A la minisèrie Misa de medianoche, dirigida per Mike Flanagan el 2021, el P. Paul, la fanàtica Bev i la comunitat de Crockett Island s’enfronten a la fe, la culpa, la mortalitat i l’autoengany col·lectiu. Al final, un grup nombrós de fidels accepta la mort des d’un abandonament confiat, mentre canta amb gran serenor i pau interior Nearer, My God, to Thee (Més a prop de vós, Déu meu), inspirat en el Gènesi 28, en el passatge de l’escala de Jacob. Es creu que aquest himne va ser la darrera interpretació de l’orquestra del RMS Titanic abans del seu naufragi. Va ser també l’última paraula de Jesús a la creu: “A les vostres mans encomano el meu esperit”. La confiança és la travessia final cap a la resurrecció.

Compilació articles Setmana Santa 2026

 

Documents adjunts
Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
General

El diàleg no és només un intercanvi d’idees

L’intercanvi de dons impulsat per l’Esperit Sant ens porta a prendre consciència que és un pilar fonamental del diàleg ecumènic. Perquè és allí on cada Església rep de l’Esperit allò que necessita per arribar a la plenitud de la veritat en Crist. Una plenitud que té el seu fonament en la recerca de la veritat i en l’experiència de la koinonia eclesial. 
General

La convivència entre tradició i automatització, tema central de la vuitena sessió del curs de campaners

L’Escola de Campaners dedica una de les sessions del curs a l’estudi dels sistemes automàtics de toc de campanes. S’hi aborden tant els mecanismes tradicionals —com els martells de gravetat vinculats als rellotges mecànics— com les solucions més modernes, entre les quals destaquen els electromartells i els motors d’impuls o de volteig, habitualment controlats per centraletes electròniques.