Testament de Job és una obra intertestamentària jueva del segle I aC, segons la majoria d’autors, probablement escrita en grec, inspirada en el Job bíblic (LXX Job) amb ampliacions i digressions narratives i amb afinitats amb el llibre de Tobit. Vol ser una catequesi dirigida als jueus de la diàspora.

Descriu com el sofriment a tots nivells envaeix cos, ànima i tota la seva vida, malgrat tot es manté fidel al seu Déu. El seu desig és conèixer el Déu veritable, ell qui prové del paganisme (fill d’Esaú i poderós, ric i savi rei d’Egipte). L’obra mostra gran interès pel valor salvífic del coneixement: es tracta de la possibilitat de testimoniejar el contingut de la fe: la pràctica de la caritat (l’almoina) i les obres de misericòrdia no sols amb els vius, sinó també amb els difunts. Job és, doncs, un bon exemple de caritat amb el proïsme (cal recórrer a alguns dels Testaments dels Dotze Patriarques per a trobar un amor al proïsme com el de Testament de Job). La narració s’orienta vers una religiositat més autèntica, més humana, lluny dels conceptes dogmàtics i doctrinals que col·lapsen una obertura lliure ver Déu. Job és un lluitador, lúcid, sap què vol i què vol dir ser servidor de Déu. La seva pietat se sosté en dues branques principals: la pregària, amb sacrificis de lloança i reparació pels pecats dels altres, i la pràctica del bé. Aquesta pràctica del bé conviu amb el coneixement de realitats superiors que li és revelat a través d’una visió: es tracta del valor salvífic del coneixement, com s’ha dit més amunt.

Com el Job bíblic, recupera els béns i pot seguir ajudant els pobres. Exhorta els fills a no deixar de fer el bé a qui més ho necessita. El Déu de Job, anomenat Pare dels cels sense que sigui vist com una intrusió cristiana, res s’esdevé sense el seu voler, és únic, just, imparcial, ver, creador, provident: aquest Job no el qüestiona, com sí que fa el Job bíblic; no recrimina l’actitud dels amics, model de caritat (sobretot, cap. X-XII) que s’inspira en Jb 31. La simplicitat i l’hospitalitat, dues qualitats que l’acompanyen. Cal destacar la prevalença de la dona en un temps on no era tinguda en compte: a les filles deixa en herència béns del cel (un cinturó amb el qual seran portades a contemplar i viure el món celestial), als fills béns materials. 

La religiositat de Job, amanida de cert misticisme visionari, es pot dibuixar en tres eixos: la praxis, que en ell s’explicita en una constant generositat vers els pobres i més febles malgrat el mal humor que tal actitud despertava en el seu entorn: a la literatura intertestamentària l’“oblit” dels pobres i febles és vist com una impietat, semblantment a l’Antic Testament; la persistent lloança vers el seu Déu malgrat l’espoli al qual el sotmet satan camuflat de diversos personatges: mendicant, aiguader, rei dels perses, forner (representa la diversitat de formes del mal); el coratge (fermesa) perseverant, reconeix la seva desgràcia com a provinent de Déu, però la seva guarició també és a les seves mans: no és resignació, és lúcida acceptació de la limitació i feblesa humana en mans de la Divinitat que transcendeix i no podem mesurar. Abraham és un cercador de terra, Testament de Job és un cercador del Déu vertader; curiosament, el personatge d’origen pagà d’un dels pobles més odiats per Israel, semblantment al Job bíblic.

Ben poques paraules per ressaltar l’actualitat del Testament de Job. Se’n poden destacar diversos aspectes, només faig esmena d’un: de manera ben explícita, els capítols X-XII són un sacsejament a la consciència de qualsevol ciutadà del món: “A casa meva tenia trenta taules preparades, disposades a totes hores, només per als forasters...”, X,1 SS. Més enllà de les creences i pertinences, el compromís i la responsabilitat humana crida a tenir cura de la humanitat dolent, individualment i col·lectiva. Però si hom es reconeix en la línia d’aquest Job, a la recerca del Déu ver, aquesta responsabilitat humana esdevé una exigència perquè, aquest Déu, es dona a conèixer, i s’amaga, en el dret i la “necessitat” de l’altre.