Cada any, el 24 de juny, l’Església celebra el naixement de sant Joan Baptista. Els evangelis canònics recullen la importància fonamental d’aquest personatge com a precursor del Messies. Però, quin és l’origen d’aquesta festa i quin sentit tenen les fogueres que es fan arreu la vigília? Per respondre-hi, cal entendre tant l’arrel litúrgica com el substrat simbòlic que acompanya la seva celebració.

La data se situa simbòlicament a prop del solstici d’estiu, i això no és trivial. Abans de la seva cristianització, moltes cultures europees, com ara les celtes o les eslaves, ja celebraven rituals lligats a la llum i a la fertilitat en aquest període. La tradició cristiana assumí i reinterpretà aquestes pràctiques, convertint-les en expressió d’una llum nova: la llum que precedeix la del Crist. Així, les fogueres de Sant Joan, amb tot el seu bagatge popular i purificador, esdevenen símbol d’allò que Joan Baptista anunciava: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30).

L’Evangeli segons sant Lluc narra que Joan, fill d’Elisabet i Zacaries, salta d’alegria dins el ventre de la seva mare en reconèixer la presència de Jesús en Maria. El seu naixement s’envolta d’elements fabulosos: una concepció inesperada, una mutació en el parlar de Zacaries, i un nom —Joan, “Déu és misericordiós”— que expressa la gràcia rebuda. Aquest relat, fortament simbòlic, se centra en la fe que es gesta en el silenci i es proclama amb la paraula recuperada: la benedicció de Déu.

Sant Agustí en subratlla el caràcter únic: «L’Església considera, en certa manera, sagrat el naixement de Joan. No se’n troba cap altre entre els Pares el naixement del qual celebrem solemnement. Celebrem el naixement de Joan i el de Crist, la qual cosa no pot mancar de significat» (Sermó 293). En un context litúrgic on el més habitual és recordar el dies natalis —el dia del martiri o de la mort— el cas de Joan és excepcional, perquè anticipa el Crist.

El seu baptisme no era merament ritual: invitava a una conversió, a preparar-se per l’adveniment del Regne. Jesús mateix es fa batejar per ell, i d’aquesta manera, Joan esdevé un punt de transició. Tal com Jesús reconeixerà: «Entre els nascuts de dona no n’hi ha cap de més gran que Joan» (Lc 7,28). Tanmateix, el mateix Baptista sabrà retirar-se perquè «el nuvi» ocupi el seu lloc.

El 29 d’agost, l’Església commemora el seu martiri. Però el 24 de juny, litúrgicament més antic, centra l’atenció en el seu naixement com a portador d’una missió. Aquesta celebració ens convida a redescobrir la pedagogia de la fe: Déu actua en el silenci, en la vellesa d’Elisabet, en el dubte de Zacaries, en el nom que trenca la tradició familiar per afirmar una crida nova.

Aquesta festa, sovint qualificada de 'popular', no ha de ser menystinguda. El seu valor catequètic rau en la simplicitat amb què transmet grans veritats teològiques: la llum, la conversió, la preparació, l’anunci, la misericòrdia. És una litúrgia als marges, com el Baptista, que no predicava des del temple sinó al desert.

El teòleg ortodox Olivier Clément (1921–2009) proposava llegir el folklore i la litúrgia com una via d’accés al Misteri. En el seu pensament, el camí de l’ésser humà cap a Déu passa pel simbolisme que el connecta amb el Déu ocult, còsmic, encarnat i trinitari. Així, la nit de Sant Joan pot ser llegida com una epifania anticipada: la humanitat cridada a purificar-se, a cremar allò vell, a obrir-se a una llum que anuncia la plenitud.

En el món actual, encara que sovint secularitzada, la revetlla conserva elements que ens parlen de la mateixa tensió entre allò festiu i allò sagrat. El foc, els rituals de l’aigua, la música i la reunió col·lectiva són expressions —encara que a vegades oblidades del seu origen— d’un desig de renovació i comunitat que s’arrela en la nostra història espiritual.

Així doncs, sant Joan Baptista no és només una figura del passat, sinó una icona viva de la vocació cristiana: anunciar, preparar, desaparèixer perquè Déu es manifesti.