Només podem apropar-nos a la precarietat de puntetes. En primer lloc, perquè la precarietat que trobem en els altres és també la que hi ha en nosaltres. En segon lloc, perquè l’experiència de la precarietat pot ser tant un moment de gràcia com una confrontació insuportable amb el sofriment i el mal. La precarietat ens reenvia així al misteri de l’ésser humà.

La precarietat és una cosa que hom constata, experimenta i, que en general, se’n parla poc. Ja sigui personal o col·lectiva, hom prefereix sovint amagar-la i ignorar-la. «Obscena», s’ha de mantenir allunyada de les nostres preguntes existencials i dels nostres debats socials.

Manifestació de la finitud, dels límits i del «mal» que travessen l’univers i el vivent, la precarietat és ineludible. Suposa un repte continu a la llibertat, la justícia i la igualtat a les nostres societats. Soscava la racionalitat, les ideologies, les institucions, les creences i els valors. Posa a prova les nostres solidaritats, els nostres lligams socials i les nostres relacions afectives. I, per descomptat, afecta directament els subjectes: malaltia física o mental, dol i patiment de tota mena, fracàs amorós o professional, depressió i addiccions, marginació social o econòmica, violència, anomia i buit espiritual en són només alguns avatars.

Les precarietats del món, de les nostres societats i de l’ésser humà són patents. Tota una cultura de poder, de l’entreteniment i del consum, però, ens porta a no escoltar aquest crit o, pitjor encara, a explotar-lo per treure’n profit. Això fa que les precarietats es puguin ignorar, manipular o negar, fins i tot quan s’imposen en la seva brutalitat quan el món, les institucions i les persones es trenquen i s’esfondren. Aquí és exactament on rau el drama: no tant en què siguem precaris i que la precarietat existeixi, sinó més aviat que aquesta última sigui reprimida o instrumentalitzada en els nostres discursos, les nostres organitzacions i les nostres pràctiques... No obstant això, cada dia veiem cada cop més com la complexitat dels fenòmens biològics, psicoafectius, sociopolítics, econòmics i ambientals als quals hem de fer front ens empeny a les nostres darreres trinxeres: aquell lloc on el reconeixement de les nostres precarietats és un requisit previ per a qualsevol recerca d’acompanyament, de discerniment i de transformacions veritables.

De fet, a nivell personal, la precarietat ens confronta a l’enigma de la finitud i de la mort. A nivell col·lectiu, ens situa davant l’enigma del lligam social. És per això que cal fer una crida al desenvolupament d’una «ètica de la precarietat». Això tindria en compte les nostres vulnerabilitats personals i col·lectives, que sens dubte ens aportarien una mica més de modèstia, d’intel·ligència i d’humanitat.

Aquesta ètica, però, només és possible en la mesura que reconeixem que la precarietat no és «accidental», sinó «estructural» és a dir, que és constitutiva de qualsevol sistema, ja sigui el nostre cos, l’organització social, les institucions religioses, polítiques i democràtiques, els ecosistemes, etc. Per tant, una ètica de la precarietat seria una salvaguarda contra les derives de les nostres fantasies d’omnipotència, la desmesura dels nostres desitjos i la nostra funesta tendència a explotar cegament la natura, el bé comú i el «proïsme» especialment quan aquest últim és pobre, marginalitzat i sense veu.

Si hom jutja una societat per la seva forma de tractar els més febles, aquesta ètica de la precarietat representa de fet una veritable ètica social. Es basa en «aquella solidaritat dels commoguts» de què va parlar el filòsof Jan Patočka .

[1] J. Patočka, Ensayos heréticos sobre filosofía de la historia, Madrid, Encuentro 2016.