No és el mateix ser un ocell de bosc que un ocell de gàbia. L’ocell de bosc gaudeix de llibertat, viu en plena natura, exercita constantment el vol, s’alimenta de manera variada, interactua amb altres ocells, corre riscos, és més vulnerable… L’ocell de gàbia observa sempre la realitat a través dels barrots, es mou en un espai reduït, la seva alimentació és repetitiva, la seva interacció social és limitada, se sent més protegit, obté més seguretat a costa de reduir la seva llibertat… No és estrany que, entre aquests dos estils de vida, l’escriptor Antoni Puigverd, en el seu dietari, es posicioni des de la perspectiva de l’ocell de bosc, és a dir, algú que observa la realitat amb llibertat, sense lligams a discursos preestablerts. A la seva felicitació nadalenca, em va enviar dues frases que reflecteixen aquesta mirada crítica i esperançada, i que reprodueixo aquí.

La primera: «El Nadal ancestral commemorava el naixement de la llum, i el Nadal cristià, el naixement de l’esperança per a la humanitat. Segons la narració de Mateu, dies després que hagi nascut el nen que encarna l’esperança, tots els menors de dos anys són assassinats per un rei d’ambició shakespeariana. L’esperança no exclou el mal. Només ajuda a combatre’l.» Michael Ignatieff és l’autor del llibre A la recerca de consol, que subtitula «Viure amb esperança en temps foscos». D’això es tracta: de no doblegar-se davant el mal, sinó de combatre’l.

La segona: «L’esperança o transforma o no és esperança, sinó mer optimisme, il·lusió. Les il·lusions decauen o es frustren, l’optimisme pot ser vençut per una realitat pèssima. L’esperança transforma aquells qui la tenen, sigui quina sigui la realitat a què s’enfrontin. Mentre la creença en el progrés s’aferra a un futur hipotètic (ara també inquietant), l’esperança cristiana –sostenia Ratzinger– ja actua en el present ‘com una confiança activa que la nostra vida no acaba en el buit’.» Aquí es fa evident la força transformadora de l’esperança, profundament vinculada al sentit. Václav Havel no posava l’accent principal de l’existència humana en el resultat de les accions que duem a terme, sinó en el seu sentit.

L’esperança no és només un concepte filosòfic o teològic, sinó una clau de lectura del nostre temps. No és casualitat que el papa Francesc hagi triat aquest terme per titular la seva autobiografia, escrita en col·laboració amb Carlo Musso: Esperança. El Jubileu de l’any 2025 s’articula al voltant d’aquesta virtut. Per això, la butlla de convocatòria recull una cita de la carta de Pau als Romans: Spes non confundit [L’esperança no defrauda]. El lema jubilar ens convida a ser «Pelegrins de l’esperança», és a dir, a convertir els signes dels temps en signes d’esperança. En un món on la desesperança porta molts al límit de l’abisme, l’esperança no és un luxe, sinó una necessitat vital. 

L’ocell de bosc tria la llibertat, encara que impliqui riscos. La seva vida no està garantida, però el seu cant és autèntic. De la mateixa manera, l’esperança no és una certesa ingènua ni una il·lusió passatgera, sinó una actitud que transforma la realitat, fins i tot enmig de la incertesa.