Aquest article, aparegut a la revista Horitzó núm. 7, examina la relació entre pensament i contemplació en l’obra de Raimon Panikkar, centrant-se en la tensió dialèctica entre la racionalitat científica i l’acte contemplatiu. Lluny d’oposar-se, el pensament i la contemplació es presenten com a moments mútuament constitutius de l’experiència humana.

Es presta especial atenció a la noció de Panikkar de la “teofísica” i a la seva convicció que el coneixement està incomplet sense la contemplació. Els Īṣa Upaniṣad ofereixen una clau simbòlica: allò que no es mou és més ràpid que la ment, superant tota comprensió conceptual. En diàleg amb les tradicions tant orientals com occidentals, Panikkar ofereix una visió cosmotèandrica en què pensament i contemplació convergeixen en un ritme de l’ésser que és simultàniament còsmic, humà i diví.