Meditació amb la creu

Va tancar els ulls. I la foscor va omplir-ho tot. 

El bateig del meu cor em deia que alguna cosa no anava bé. Com estar tranquil? Tants de somnis, tantes esperances que ara s’acabaven de trencar. Sembla que va ser ahir quan vam sortir de Betània, amb els ànims enfortits. Havíem anat a casa de Simó el leprós; havíem preparat tot. Pujaríem a Jerusalem acompanyats de tots aquells que habitaven la casa dels pobres, amb tots aquells que no podien entrar al temple. I faríem la revolució. Però no una revolució a l'estil del qual volien els zelotes. La nostra seria la revolució de la misericòrdia, d’aquell amor de Déu que ens convidava a estimar com ell. Tot això ho havien viscut amb ell, tot això ho havien après d’ell...

Ara, mirant aquesta creu de fusta, mirant el seu cos sense vida, sembla que l’esperança ha desaparegut. El serf del Senyor no havia tingut èxit com deia el profeta Isaïes. Qui és realment aquest que penja d’aquest pal? Qui soc jo? Jo soc algú que he somiat amb ell, que ha cregut el que deia, que s’ha emocionat amb la seva vida plena de passió. Perquè si alguna cosa es podia dir de la seva vida és que havia estat una vida plena, apassionada...  Però, i ara? És això necessari? 
En aquest moment, no serveix de res el que hem viscut, el que ens han dit. Tanta gent que ha parlat d’ell. Avui, aquí, ara, estem sols. Ell i jo. Cara a cara. I és aquí on he de decidir si crec o no crec en el seu projecte. Un projecte que ha estat aixafat. Era això el que volies? Tu que ens havies dit que el món seria diferents, dels misericordiosos, dels que volien la pau, dels que ploraven... I ara, aquí em tens, enmig d’una vall de llàgrimes, sense saber què fer.

Em costa molt mirar el seu cos. Ja abans d’expirar el seu últim alè, vaig necessitar apartar la seva mirada. No podia aguantar aquests ulls. En ell hi eren reflexos tanta gent, tantes persones amb les quals ens van aturar perquè estaven fora del camí... Aquells que Mateu ens deia que ocupaven el seu lloc, que eren on el trobaríem a ell. Però ara... quan caminàvem junts, quan ens enviava als pobles a parlar amb la gent... enmig dels malalts, d’aquells que la llei apartava ens recordaven d’ell, del seu missatge i volíem actuar com ell. Així i tot ara... ja no hi és, ja no hi ets.

Intento aixecar la vista. No puc. Tanco els ulls i les imatges omplen el meu cos. Nens que s’ofeguen al mar, dones maltractades i abusades, persones que moren de gana... de gana, avui... És insuportable. El seu cos segueix penjat. Qui soc jo? Tindré valor per despenjar aquests cossos de les creus? Qui soc jo? Només davant seu puc trobar-me.

En quines mans puc posar la meva vida? Quin Déu l'acollirà? Quina vida vull tenir? Jo, que l’estimava tant, que estava disposada a tot per ell. I ara, no queda res. Només, la fe. El miro, et miro i puc deixar de parlar-te... és això pregar-te? Hi ha alguna cosa, hi ha quelcom més. En aquest cos travessat per la llança i la mor hi ha quelcom més. És aquesta la meva fe?
 

Altres notícies
General

"La formació és una eina clau per donar raó de la nostra esperança"

Entrevista a Núria Caum, professora i subdirectora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB). Recentment ha estat una de les ponents de la xerrada “La formació, un dels pilars principals de l’Església."
General

Clou el primer Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència

El primer Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència ha concentrat 150 persones de 29 països, 90 de les quals han exposat en 25 panels i taules rodones qüestions com la discriminació de cristians arreu del món, l'objecció de consciència i llibertat religiosa, el racisme, integració i acollida, religió i escola, llibertat religiosa a l'àmbit sanitari o la gestió municipal de la diversitat religiosa.
General

Precarietats

Només podem apropar-nos a la precarietat de puntetes. En primer lloc, perquè la precarietat que trobem en els altres és també la que hi ha en nosaltres. En segon lloc, perquè l’experiència de la precarietat pot ser tant un moment de gràcia com una confrontació insuportable amb el sofriment i el mal. La precarietat ens reenvia així al misteri de l’ésser humà.