[Article original aparegut a la revista Foc Nou] M’agrada el cinema d’Alauda Ruiz de Azúa, des d’aquell Cinco lobitos que em va commoure molt i em va semblar un exquisit exercici de dissecció de la família. Ara ens presenta Los domingos. De nou, un exercici intimista, aparentment senzill i, tanmateix, molt complicat de teixir: un entrellat de diversos personatges, cadascun amb la seva peculiaritat.

Es tracta d’una pel·lícula sobre la vocació religiosa d’una adolescent a les portes de la majoria d’edat. Però limitar-se a això seria trair la complexitat i la grandesa d’aquesta pel·lícula, certament una proposta arriscada que ha agradat a molts, però que també ha irritat molts d’altres: els uns acusant-la d’una indeguda exaltació de la vocació religiosa, mentre que d’altres, a l’altre extrem, fan notar un excés de caricaturització del rebuig de la religió i de la vida religiosa. Tanmateix, crec que ambdues crítiques són excessives.

Ainara és una jove basca a punt de fer 18 anys que ha de decidir quins estudis universitaris començar, però que decideix fer-se monja, i monja de clausura. Estudia en una escola religiosa, té bons amics i amigues —fins i tot algun noi amb qui manté una certa intimitat—, participa en una coral i té un jove sacerdot com a director espiritual.

La notícia revoluciona casa seva: el seu pare, vidu però amb una nova parella amb qui tindrà un nou fill, a més de l’Ainara i els dos germans petits; la seva àvia, ja gran i escèptica; i sobretot la seva tia, una dona culta que s’estima enormement l’Ainara, aparellada en una relació difícil i amb un fill petit. D’altra banda, hi ha les monges del convent de clausura, especialment la superiora, que rebrà la petició per part de l’Ainara de fer amb elles una experiència religiosa.

Aquest és el “retrat de família” de la pel·lícula. I ho dic perquè tots ells tenen un paper en aquest esdeveniment singular: la sobtada vocació religiosa de l’Ainara.

En realitat, la grandesa de la pel·lícula rau en l’esguard volgudament serè i objectiu que la directora vol adreçar sobre aquest esdeveniment. Es tracta, doncs, d’un exercici d’introspecció que vol ser objectiu per ajudar-nos a entendre els motius que porten cadascun d’aquests personatges a posicionar-se favorablement o desfavorablement davant la vocació religiosa de l’Ainara.

I, en realitat, sobretot a mostrar la capacitat de cadascú d’acceptar, procurar entendre i acompanyar, de la millor manera possible, un procés vocacional —aquí religiós— com podria haver estat social per part d’una jove adolescent que volgués implicar-se fermament en el servei al desenvolupament al Tercer Món, deixant enrere la seva plàcida vida al País Basc; o si hagués volgut ajuntar-se a un grup de música deixant enrere la seva vida acadèmica.

Perquè d’això parla Los domingos: de si sabem acompanyar processos personals. O de no saber-ne, ni voler-ho intentar.

I aquesta és una gran reflexió a fer a través d’una pel·lícula ben feta que no només entreté, sinó que sobretot interpel·la. Gran cinema!