Sovint faig ús de les biblioteques públiques, que considero un dels millors serveis al nostre abast. Hi acostumo a agafar llibres en préstec. Un d’ells, que tinc ara entre mans, és l’obra del Dr. Manuel Sans Segarra titulada La supraconsciència existeix. Vida després de la vida. Aquest llibre es troba en almenys 163 biblioteques públiques de Catalunya. En la majoria està en préstec, en moltes reservat i en poques disponible. A què es deu aquest èxit d’acollida?

Sans estudia les experiències properes a la mort (EPM), a través de les quals arriba a una nova comprensió de la consciència i de la vida després de la mort. La seva aproximació a un tema tan controvertit parteix de testimonis que s’obren a una realitat espiritual. No es tracta d’una mirada ingènua, sinó d’una proposta que enllaça ciència i espiritualitat des de la física quàntica, la filosofia o la psicologia. Les seves afirmacions van més enllà d’una visió materialista de la ciència, ja que situen com a element essencial la supraconsciència, independent del cervell i del cos físic, considerada una propietat fonamental de l’univers.

Aquesta perspectiva convida a pensar que la ciència no és l’única via de coneixement. També la mística i l’espiritualitat poden afavorir una millor connexió amb la supraconsciència. Les experiències properes a la mort, degudament analitzades, permeten extreure conclusions valuoses sobre dimensions poc explorades, però profundament intuïdes. Alguns podrien considerar aquestes idees com a pseudocientífiques; tanmateix, és significatiu constatar com el tema de la vida després de la mort continua despertant un viu interès. Com cantava Guillermina Motta: «Si soc tan sols un tros de terra, per què sento un anhel d’eternitat?»

Més enllà de l’àmbit científic o filosòfic, aquesta qüestió toca el cor de l’existència. No puc silenciar un interrogant personal: existeix vida abans de la mort? La pregunta ressona amb força a la pel·lícula Ikiru (Viure), dirigida per Akira Kurosawa l’any 1952 i inspirada en La mort d’Iván Ílitx de Lev Tolstoi. Quan en Kanji Watanabe, funcionari municipal de Tòquio, descobreix que pateix un càncer terminal, comprèn que la vida se li escapa i, només aleshores, comença realment a viure.

En el cristianisme, la fe en la resurrecció i en la vida eterna és central. Ningú no ha tornat per dir-nos què hi ha més enllà de la frontera de la mort, però aquells que han viscut experiències properes —sense travessar-la del tot— esdevenen una font extraordinària de coneixement i d’esperança. En el meu cas, la mort més que una reflexió ha estat una experiència viscuda, inscrita en tres cercles concèntrics. El primer, de manera prematura, amb la pèrdua dels meus pares; el segon, en l’encontre progressiu de la mort amb els meus germans; i el tercer, inevitable, quan deixi de ser una realitat aliena a mi per convertir-se en una experiència plenament personal.