Nik Wallenda va travessar el 2 de novembre de 2014 una distància de 28,6 metres entre dos gratacels d’alçada desigual a Chicago en menys de set minuts interminables. Caminava sobre un cable a 183 metres del terra, desafiant el vertigen, el vent i el risc constant de caure. Posteriorment va recórrer un altre tram amb els ulls embenats. La proesa d’aquest funàmbul, que avançava rítmicament per l’acer sostenint una llarga barra d’equilibri, es va transmetre en directe. Per a l’acròbata només existeixen dos punts de seguretat absoluta: el lloc de sortida i el lloc d’arribada.

Aquesta imatge del funàmbul em va venir al cap en llegir el contingut del Global Risks Report 2026, elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial. El resum de l’informe adverteix que el món entra en una dècada marcada per una competència intensa, una fragmentació global creixent i riscos cada vegada més elevats —especialment geoeconòmics, tecnològics i socials—, mentre que els riscos ambientals continuen sent els més greus a llarg termini. Dins d’aquesta constel·lació d’amenaces, l’informe assenyala específicament per a Espanya la desinformació i la polarització social, dos fenòmens estretament vinculats.

Per al funàmbul, la seguretat es troba als extrems. Tanmateix, el veritable problema no és que un extrem sigui de dretes o d’esquerres, sinó que sigui extrem. Els extrems es toquen perquè s’alimenten dels mateixos mecanismes psicològics i s’instal·len en una seguretat patològica, sense matisos ni obertura. La polarització social s’agreuja amb la desinformació, i la societat es divideix cada vegada més en blocs que gairebé no comparteixen cap referent comú. Una conseqüència especialment greu és la desaparició de l’espai intermedi, de l’espai compartit. Amb això es dilueix el bé comú, es fracturen la solidaritat i els projectes col·lectius, i s’erosionen els escenaris de comunió social. El debat públic s’empobreix, el consens esdevé impossible, el diàleg és substituït per l’insult, i la veritat cedeix el lloc a la mentida i a la manipulació. Un cop més, el paper de l’educació esdevé imprescindible, juntament amb la necessitat urgent d’una alfabetització digital que combati la desinformació.

En aquest context es produeix una clara pèrdua d’equilibri. Desapareixen els funàmbuls, guiats per la ponderació, la mesura, la delicadesa i la consciència de la pròpia vulnerabilitat. En el seu lloc emergeixen els fanàtics, fermament instal·lats als extrems, vociferant consignes, amenaçant i agredint. Els extrems es necessiten mútuament per consolidar-se i trenquen les regles del joc democràtic. Ja ni tan sols existeix el cable pel qual el funàmbul avançava amb pausa i determinació. En desaparèixer allò que és comú, es deteriora l’estabilitat d’un país i es dificulta la resposta a altres riscos econòmics, tecnològics, geopolítics o ambientals.

La temptació del funàmbul consisteix a abandonar el cable per refugiar-se als extrems. En fer-ho, deixa de ser acròbata i perd l’espai intermedi que fa possible l’equilibri. Cal rescatar el bé comú. Per això és necessari reforçar el contracte social i protegir els més vulnerables. Els funàmbuls desafien l’amenaça amb habilitat i equilibri; els extrems prometen seguretat, però avui representen la major amenaça social.