Quan tot just estrenem l’any nou, llegeixo en un diari una frase de Stephen Miller, assessor californià de la Casa Blanca: "El món es regeix per la força, pel poder. Aquestes són les lleis de ferro des del principi dels temps". No sé si el periodista Enric Juliana s’ha inspirat en aquest enunciat per publicar a X el seu resum lapidari: "La força és el tema del 2026". La setmana passada vaig dedicar l’article a la paraula de l’any 2025 segons el Diccionari d’Oxford: rage bait. El ritme trepidant dels esdeveniments situa ara la paraula "força" com la millor síntesi del moment present. Han bastat pocs dies per a un canvi de rasant espectacular en la vida social. Hem passat de l’espiritualitat nadalenca, del nen vulnerable al pessebre, dels cants evangèlics de la pau i de les celebracions familiars… a invocar la força i el poder com a principis rectors del món.

Fa la impressió que, en una primera fase, el nostre planeta es divideix en tres grans centres de poder, mentre Europa continua cercant el seu lloc en un escenari que canvia acceleradament. Els càlculs geopolítics i geoestratègics ja no amaguen els seus plantejaments; es poden endevinar amb facilitat en els discursos i en els gestos. Tanmateix, si un d’aquests centres utilitza la força i el poder sense contemplacions, els altres es veuran legitimats per adoptar el mateix comportament. En una segona fase, les coses es poden complicar molt més si el conflicte es produeix entre els mateixos centres de poder. En els darrers anys, segons el pensament del papa Francesc, ja havíem iniciat una Tercera Guerra Mundial a trossos. Si s’hi entra de ple, els trossos en seran el resultat final.

Si recorrem al recurs cinematogràfic del flashback, podem situar-nos als inicis de la Segona Guerra Mundial. En aquest context, C. S. Lewis va publicar per primera vegada al Manchester Guardian, l’any 1941, una col·lecció de cartes que donarien origen al llibre Cartes del diable al seu nebot. En ell, Escrutopi, un dimoni vell i retirat, escriu cartes al seu nebot Orugari, un dimoni que s’està formant en el seu primer pacient. A la carta VII, li indica com ha d’actuar en aquella època conflictiva i si convé convertir el pacient en un patriota extrem o en un pacifista extrem. Tots els extrems han de ser estimulats. No sempre, però sí en aquella etapa. Literalment escriu: "Altres èpoques, com l’actual, són desequilibrades i inclinades a dividir-se en faccions, i la nostra tasca és inflamar-les". La seva astúcia diabòlica, alimentada per una experiència prolongada, aconsegueix que patriotisme i pacifisme s’integrin en una falsa religió i acabin convertint-se en causes més importants que els valors religiosos. Em ve al cap, per exemple, la fraternitat humana.

Discernir el paper de cada persona en la història col·lectiva és avui més urgent que mai. La societat es polaritza i la força es presenta com l’única resposta possible. Però quan la força substitueix la raó i el diàleg, el resultat no és l’ordre, sinó la devastació. El segle passat ens en va deixar proves suficients. Si no n’aprenem, el 2026 pot ser recordat no només com l’any de la força, sinó com l’any en què vam renunciar a la lucidesa.