Cada any, durant el temps de Pasqua, la litúrgia ens fa el regal de tornar a escoltar el relat dels Fets dels Apòstols, i així de ser testimonis de l’eclosió de l’Església, d’aquest temps de l’Esperit.

Jesús va haver de desaparèixer dels ulls dels seus deixebles perquè descobrissin que la força que portava aquest home, la força de guarició, de comunió i d’amor, els va ser donada, malgrat les seves pors, les seves dificultats per creure, el seu pecat. Però Jesús els ho havia anunciat: «Sí, me'n vaig, però rebreu una força, la de l’Esperit Sant».

Acompleix així la seva missió, el somni més «foll» del Pare: compartir la seva vida amb nosaltres. «Tot el que he rebut del meu Pare, us ho he donat a conèixer». TOT! Jesús ens ho dóna tot... És tan difícil adonar-nos! L’Esperit ens fa entrar en la vida mateixa de Déu, en aquesta comunió d’amor que uneix el Pare i el Fill. L’Esperit ens associa amb la mateixa missió de Jesús. A partir d’ara els nostres destins estan lligats: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres».

Són tots allà a la sala, esperant el compliment de la promesa. Des de la primera crida a la vora del llac, van seguir Jesús, aprenent a conèixer-lo i estimar-lo. La seva vida canvia novament al Gòlgota: una part d’ells mor amb Jesús. Tancats en el seu dolor, no reconeixen el Ressuscitat que es revela mostrant les seves ferides. «La pau sigui amb vosaltres». Què és aquesta pau oferta sinó l’efusió de l’Esperit? L’Esperit que els fa néixer a una vida nova.

Tres senyals acompanyen l’efusió de l’Esperit:

- El vent que ve a sacsejar-ho tot. Ens recorda l’alè que planava sobre el caos primordial abans que la paraula sorgís i donés vida. Però també l’últim alè de Jesús a la creu: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit». Caos, mort... I, tanmateix, tot comença. A condició de deixar-se sacsejar, empènyer, moure per l’Esperit, de vegades una ràfega de vent violenta, de vegades un alè tan tènue que és difícil reconèixer-lo.

- El foc. Aquests homes estan abrusats per la presència divina. Em recorda a aquell vell monjo a qui vaig preguntar el que era la pregària per a ell. Colpejant-se el pit, em digué senzillament: «Crema aquí!». Com l’esbarzer al desert que cremava però no es consumia, estem cridats a deixar-nos abrusar pel foc de l’Esperit.

- Cadascú parlava segons el do de l’Esperit. L’Evangeli arriba a cada persona en la singularitat de la seva vida. Cadascú ha d’escoltar i acollir l’Esperit en la seva llengua. L’Esperit s’ofereix a tothom, sense excepció. No hi ha poble de purs, separat de la resta dels homes, com tampoc no hi ha una elit a l’Església que tindria una participació més gran en l’Esperit. Tampoc no hi ha una llengua sagrada. La llengua de l’Esperit no és ni el grec ni el llatí! És el llenguatge de l’amor, del servei, de la comunió fraterna, de l’impuls que ens empeny cap a l’altre per compartir la joia de creure. I aquest llenguatge és universal. Cadascú el pot entendre en la seva llengua.

• Pregària:

Esperit Sant, alè d’Amor, permet-nos respirar aquest Amor.
Que el foc del teu Amor cremi en nosaltres tot allò que no ve de Déu.
Purifica’ns. Dona’ns la llibertat dels infants. Dona’ns un cor senzill ple de bondat.

Condueix-nos cada cop més vers la puresa de l’Amor.

Que els nostres germans reconeguin a través nostre que Tu, Déu Trinitat, els estimes.

Que Déu ens doni la gràcia de dir sí a la vida, a la pau, al perdó.