Esperança en temps de mort

Tot i que estem acostumats, veure certes imatges de persones mortes al costat de runes, senyal inequívoca dels rastres d’una batalla recent, posa els pèls de punta. Germans es barallen per una ideologia totalitària i alienant que els impedeix adonar-se que són germans. Tot plegat és un absurd, és vanitat de vanitats, és perseguir el vent (de l’hebreu Hebel), com diria el Qohèlet.

Els cristians seguim un fet realment extraordinari, a la vegada que humanament incomprensible, especialment davant de guerres i pandèmies com les que estem vivint en l’actualitat: la vida triomfa sobre la mort. En les nostres coordenades la mort és inevitable, el final de trajecte, la podem percebre més propera o llunyana, depenent de l’experiència que estiguem tenint, però certament és el termini del segment que suposem nosaltres en la cronologia d’aquest món.

Doncs Jesús supera aquesta barrera, mou aquesta muntanya que físicament és impossible de desplaçar, trenca amb totes les concepcions sobre la finitud. De la mateixa manera que fa caminar i veure a aquells qui estan impossibilitats, ens aporta un miracle que consisteix en un més enllà que avui nosaltres veiem impossible. És evident que no podem demostrar aquest fet com si fos el Teorema de Pitàgores, sí que l’esperem, l’anhelem amb totes les nostres forces.

És realment un misteri, però l’Evangeli ens repeteix que la mort no té la darrera paraula en aquest món: «En veritat, en veritat us dic que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida» (Jn 5,24). És inevitable dibuixar un somriure després de llegir aquestes paraules, i tenir un extra de motivació i confiança per tirar endavant els plans que tinguem. Amb el seu gran amor, Déu ens omple de perspectiva i es multipliquen les dimensions desconegudes per les que transita i que ens promet percebre en el futur.

Cert, la mort viu en aquest món, hi és present i, malauradament, l’hem de naturalitzar i interioritzar, el contrari seria inhumà i, a la llarga, dolorós. És més, hem de ser sensibles amb tots aquells qui la viuen de forma directa a través d’éssers coneguts, i lluitar contra aquelles injustícies que fan que molta gent no pugui acomplir els seus objectius vitals. Però, tot i que la mort sigui mort, i no puguem tirar el temps enrere per evitar certes catàstrofes, hem de tenir fe i esperança que amb la mort no acaba tot, i mostrar-la en la nostra forma d’actuar.

Els millors desitjos i la millor esperança per a tothom!
 

Altres notícies
General

"La formació és una eina clau per donar raó de la nostra esperança"

Entrevista a Núria Caum, professora i subdirectora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB). Recentment ha estat una de les ponents de la xerrada “La formació, un dels pilars principals de l’Església."
General

Clou el primer Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència

El primer Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència ha concentrat 150 persones de 29 països, 90 de les quals han exposat en 25 panels i taules rodones qüestions com la discriminació de cristians arreu del món, l'objecció de consciència i llibertat religiosa, el racisme, integració i acollida, religió i escola, llibertat religiosa a l'àmbit sanitari o la gestió municipal de la diversitat religiosa.
General

Precarietats

Només podem apropar-nos a la precarietat de puntetes. En primer lloc, perquè la precarietat que trobem en els altres és també la que hi ha en nosaltres. En segon lloc, perquè l’experiència de la precarietat pot ser tant un moment de gràcia com una confrontació insuportable amb el sofriment i el mal. La precarietat ens reenvia així al misteri de l’ésser humà.