Cada cert temps faig una conferència a un grup de persones grans que viuen en una residència on reben cures diàries per al seu benestar i la seva salut. Tinc llibertat per escollir el tema i orientar-lo segons consideri més oportú. En la darrera ocasió em vaig arriscar amb una reflexió de gran calat filosòfic i humanista, però que va ser molt ben acollida. Vaig parlar sobre la dignitat humana a partir d’una declaració vaticana titulada Dignitas infinita.

El document parteix d’una afirmació radical: tot ésser humà posseeix una dignitat immensa i inalienable pel simple fet d’existir. Aquesta dignitat es manté més enllà de qualsevol circumstància, independentment de les limitacions físiques, psicològiques, socials o morals, tal com va afirmar el papa Francesc a Fratelli tutti. No es concedeix, no es negocia i mai no es perd. També la posseeix l’ésser humà no nascut, la persona en estat d’inconsciència, l’ancià en agonia, qui pateix greus discapacitats mentals o fins i tot el pitjor dels criminals. És el que rep el nom de dignitat ontològica.

La declaració distingeix, a més, tres dimensions més de la dignitat. La dignitat moral consisteix en l’exercici de la llibertat humana conforme a la llei de l’amor. Es pot perdre quan s’actua malament, tot i que la dignitat ontològica romangui intacta. La dignitat social fa referència a les condicions materials en què viu una persona: pobresa extrema, treball degradant, marginació o violència. Finalment, la dignitat existencial expressa la capacitat de viure amb pau, esperança i sentit fins i tot enmig del sofriment. Les malalties greus, els traumes o les addiccions poden esquerdar-la profundament. Aquestes tres dimensions poden deteriorar-se o perdre’s, però no pas la dignitat ontològica.

Diversos autors han intentat expressar aquest nucli inviolable de la persona mitjançant altres imatges i llenguatges. Thomas Merton parla del pointe vierge —el punt verge— com el centre més profund i intacte de l’ésser humà. No és una conquesta, sinó un do que remet a l’àmbit místic. Simone Weil afirma que en cada persona hi ha alguna cosa de sagrada, infinitament fràgil i infinitament valuosa. Etty Hillesum va escriure al seu diari: «L’única cosa que veritablement importa és un bocí de tu en nosaltres, Déu meu». I Karl Rahner entenia l’ésser humà com un ésser finit estructuralment obert a l’infinit.

La dignitat ontològica, com a nucli lluminós, íntegre i intangible, constitueix el fonament últim dels drets humans. Sorgeix aleshores una pregunta inevitable: si la dignitat és infinita, per què el món contemporani la vulnera amb tanta facilitat? La cultura del descart continua considerant prescindibles massa persones: ancians, pobres, malalts o treballadors invisibles.

Precisament per això, en acabar la meva intervenció, vaig tenir la impressió que aquella residència era molt més que un centre assistencial. Era un espai de dignitat compartida. Un lloc on cada persona continuava essent reconeguda no per la seva utilitat, productivitat o autonomia, sinó simplement per la seva condició humana.