El món s'acomiada del papa Francesc, després de gairebé dotze anys de pontificat. Els professors de l’ISCREB Jaume Flaquer i Manu Andueza, a través del blog de Cristianisme i Justícia, han volgut retre homenatge a un papa que ha marcat una època. Flaquer sintetitza el seu magisteri en quinze conceptes clau, com la misericòrdia, l’ecologia integral, la fraternitat i l'Església en sortida, mentre que Andueza ofereix un testimoni emocionat del seu impacte personal i comunitari.

Flaquer destaca com Francesc va portar l'Església a mirar cap a les perifèries existencials, descentrant-la del poder i recordant que el confessionari no podia ser una sala de tortura. Conceptes com l'«hospital de campanya», el «pastor amb olor d'ovella» o la lluita contra el clericalisme van guiar una reforma profunda, no només de l'estructura eclesial, sinó sobretot de l'esperit. Francesc, segons Flaquer, va confiar en els processos i va posar la misericòrdia i l'esperança al cor del seu missatge.

Andueza, per la seva banda, recorda l'elecció del papa com una sorpresa i un regal inesperat. Des del primer gest de viure a Santa Marta fins als viatges simbòlics a Lampedusa o a llocs de sofriment, Francesc va teixir una Església propera, fraterna i missionera. Andueza destaca com el Papa va saber construir un «concert harmoniós» entre els seus viatges, escrits i gestos, sempre orientats a reforçar la dignitat humana i a promoure la pau.

Tots dos autors coincideixen a subratllar el compromís de Francesc amb els més vulnerables i la seva lluita contra la «cultura del rebuig». El seu somni d'una fraternitat universal va quedar recollit en documents cabdals com Fratelli tutti i el Document de la Fraternitat signat amb el Gran Imam d’al-Azhar. Francesc va ser un home de diàleg, que va saber acollir tant creients com no creients, mostrant que la fe s'encarna en gestos quotidians de misericòrdia i justícia.

El pontificat de Francesc deixa també reptes oberts: reformes pendents, resistències internes i la necessitat d'una conversió pastoral contínua. Però tal com recorda Andueza, la seva petjada és inesborrable: una Església més oberta, més humil i més compromesa amb el món. I sobretot, el record d’un Papa que, a través del seu somriure i de la seva esperança persistent, va convidar a viure la fe amb alegria i responsabilitat.