Robert Antelme, escriptor i deportat a camps nazis, exposa a L'espècie humana la seva experiència al Lager com una constatació de la unitat irreductible de tots els éssers humans. Malgrat l'horror, la fam i la humiliació, defensa que ningú no pot sortir de la condició humana, ni tan sols els botxins. S'allunya del cristianisme institucional, però conserva una fe radical en l'amor entre els homes. El seu testimoni trenca la separació entre cos i esperit, i mostra la dignitat humana fins i tot en la degradació física. L'obra és també una denúncia de les jerarquies socials i del menyspreu que divideix els homes. En un món sovint deshumanitzat i deshumanitzador i temptat pel trans- i el posthumanisme, Antelme reivindica «continuar sent, fins al final, homes».