Una metàfora per a la recerca de Déu a la Postmodernitat

Tot i que la seva presència als evangelis sinòptics és pràcticament testimonial, a l´evangeli joànic ocupa un lloc preferent però, segons sembla, res lloable. Al imaginari de la pietat popular cristiana, a part de Judes Iscariot, potser ens resultaria difícil trobar un altre personatge pertanyent als Dotze que hagi despertat tantes antipaties. El per què de tot plegat, d´aquest recel, no és casual. Respon, segons pretenem apuntar a la nostra exposició, a una lectura esbiaixada dels textos on hi apareix el nostre personatge, una manera molt determinada per part dels Pares de l´Església de llegir-los marcada per una estricta fidelitat a la literalitat i la conseqüent comprensió del que allà es narra com a fets empíricament certs. Això, evidentment, no el podem imputar a una pretesa mala intenció. Els Pares estaven determinats pel seu context cultural i aquests no els permetia fer quelcom diferent del que feien.

Es podria pensar que són coses d´èpoques pretèrites que res no tenen a veure amb el que es fa a l´actualitat. Res més lluny de la realitat. A la nostra recerca ens ha sobtat comprovar encara avui dia, menys excepcions molt concretes, com a la majoria dels comentaris evangèlics que hem consultat es manté aquesta resistència a mantenir perspectives que, segons el nostre parer, no s´adeqüen a la mentalitat actual, postmoderna, i que semblen condemnar al nostre personatge a una incomprensió perpètua.

La manifestació de fe de Tomàs ens posa sobre la pista de com s´arriba a aquesta fe en tractar-se d´una realitat transcendent. La trobada amb el Ressuscitat es produeix, necessàriament, mitjançant mediacions: la comunitat, la Paraula, l´Eucaristia, el servei fratern.

 Llegir tesina aquí