L’any 2026 es compleix el primer centenari de la mort de Rainer Maria Rilke, insigne poeta austríac conegut sobretot per una obra magna com són les Elegies a Duino. Aquest article se centra en el dolorós procés de creació d’aquesta sèrie de poemes, la qual va resultar tan llarga com feixuga i va provocar en l’autor una profunda crisi existencial arran de la qual va haver de recórrer a la consulta de diversos professionals de la teràpia psicoanalítica.

La nostra recerca planteja una revisió d’aquesta tèrbola —però alhora tan prolífica—època de productivitat literària en la vida de Rilke, destacant un element poètic que esdevindrà essencial en la seva obra, com és el símbol de l’àngel. L’ús persistent d’aquesta figura en la poesia va permetre a Rilke superar el seu particular bloqueig creatiu i, al mateix temps, elaborar una presa de consciència sobre si mateix i el sentit de la vida com artista.

El treball es tanca amb unes conclusions que obren nous horitzons interpretatius de l’obra de Rilke des de la perspectiva junguiana, sense sortir dels marges de la psicoanàlisi que, amb resultats més o menys infructuosos en vida de l’autor, van intentar reconduir el seu patiment cap a vessants més positives per al seu desenvolupament personal.

Iván Sánchez-Moreno
Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona