General

‘El 47’, homenatge a la història d’un barri

[Antoni Nello - Revista Foc Nou] El 47 és una línia d’autobús històrica que avui fa el recorregut entre el passeig marítim de Barcelona i el barri de Canyelles. Però molts anys enrere aquest autobús va protagonitzar un episodi singular: segrestat pel seu xofer, Manolo Vital, va anar més enllà de la seva ruta habitual per enfilar-se cap al barri de Torre Baró, allà on no arribava pràcticament res, atesa la dificultat orogràfica i la peculiaritat poblacional del barri. I aquest episodi i el que l’envolta és el que explica aquesta fantàstica pel·lícula de Marcel Barrena, el director que ja coneixem per 100 metres (2016) o per Mediterrani (2021), cineasta que explica històries exemplars amb un alt llistó ètic.

L’episodi que ofereix aquí Marcel Barrena no és només un fet puntual sinó un veritable homenatge a la història d’un barri concret, Torre Baró, que podria haver estat qualsevol dels barris de l’extraradi barceloní o de qualsevol gran ciutat en les migracions internes que de regions més empobrides varen portar molta gent, ahir com avui, allà on creien poder trobar millors condicions de vida. I això em sembla el més rellevant, més que l’anècdota del segrest de l’autobús, que també ho és de rellevant i que recull un fet històric. Perquè els que tenim una certa edat i hem viscut d’alguna manera, ni que sigui prestada, la realitat d’aquestes barriades de vegades “deixades de la mà de Déu”, sabem de les esperances i esforços que s’hi varen esmerçar, com també dels plors i dels fracassos que s’hi varen patir. De fet, a can Tunis la meva mare va exercir de mestre durant 20 anys, de 1950 a 1970, els meus primers vint anys de vida. En tinc molts records, allà vaig participar en la processó de Corpus després de la meva primera comunió.

El 47 és una pel·lícula bonica i ben feta, exemplar en el seu missatge, endreçada en la seva forma. I amb unes excel·lents interpretacions: del gran Eduard Fernández, sens dubte, donant rostre concret a Manolo Vital amb la seva múrria tossuderia i generositat d’esperit; però també cal subratllar la feina de Clara Segura, gran actriu de teatre i també de cinema, que interpreta amb calidesa el paper de la religiosa plena de bones intencions que se’n va a treballar al barri i pel barri i que s’enamora de Manolo Vital, representant un personatge freqüent en una època marcada per la generositat de tants i tants capellans, religiosos i religioses, que potser perderen la seva vocació, però varen fer de la seva vida un excel·lent servei a les persones més necessitades d’aquell paisatge urbà dels anys del postconcili, de la transició, del desenvolupament polític i social del país, de les grans esperances i també dels primers desencisos de la democràcia recentment estrenada. I, perquè és una pel·lícula bonica, es poden perdonar petites llicències històriques, com el paper del mateix alcalde Maragall en el segrest de l’autobús: no hi era, però hi podria haver estat perfectament. I de fet va estar-se a casa dels Vital uns dies en la seva voluntat de conèixer de prop la realitat de les grans barriades de Barcelona quan va ser alcalde.

Altres notícies
General

L’hospitalitat com a camí espiritual i vincle de fraternitat universal

20 gener 2025
L’hospitalitat és més que un gest d’acollida: és un compromís profund amb l’altre que revela la dimensió espiritual i transformadora de la humanitat. Francesc-Xavier Marín, en la conferència "L’hospitalitat: deure d’obertura a la transcendència", la va explorar des de la fenomenologia, subratllant-la com a nucli de la fe i la convivència.
General

La vocació d'Ainara

En acabar la projecció de la pel·lícula Los domingos, vaig sortir del cinema amb una barreja d’emoció i reflexió. A la memòria em va venir, per contrast, un altre film llunyà: Historia de una monja (1959). Tots dos van ser premiats —el primer, dirigit per Alauda Ruiz de Azúa, amb la Petxina d’Or del Festival de Sant Sebastià; el segon, per Fred Zinnemann, amb l’Oscar de 1960— i comparteixen un mateix nucli: l’itinerari interior de la vocació religiosa i l’impacte que les decisions personals tenen en l’entorn familiar i social.
General

L’amor no és consol, és llum

La publicació del darrer treball de Rosalía, Lux, ha aixecat un gran rebombori. Bisbes, periodistes, pensadors, opinadors, músics... han entrat en el debat. Alguns hi veuen un retorn de la religió -o, més aviat, de l’espiritualitat- altres, en canvi, desconfien de la utilització de símbols cristians arraconats durant dècades per la nostra societat secularitzada.
Imatge promocional de la pel·lícula