[Antoni Nello - Revista Foc Nou] El 47 és una línia d’autobús històrica que avui fa el recorregut entre el passeig marítim de Barcelona i el barri de Canyelles. Però molts anys enrere aquest autobús va protagonitzar un episodi singular: segrestat pel seu xofer, Manolo Vital, va anar més enllà de la seva ruta habitual per enfilar-se cap al barri de Torre Baró, allà on no arribava pràcticament res, atesa la dificultat orogràfica i la peculiaritat poblacional del barri. I aquest episodi i el que l’envolta és el que explica aquesta fantàstica pel·lícula de Marcel Barrena, el director que ja coneixem per 100 metres (2016) o per Mediterrani (2021), cineasta que explica històries exemplars amb un alt llistó ètic.

L’episodi que ofereix aquí Marcel Barrena no és només un fet puntual sinó un veritable homenatge a la història d’un barri concret, Torre Baró, que podria haver estat qualsevol dels barris de l’extraradi barceloní o de qualsevol gran ciutat en les migracions internes que de regions més empobrides varen portar molta gent, ahir com avui, allà on creien poder trobar millors condicions de vida. I això em sembla el més rellevant, més que l’anècdota del segrest de l’autobús, que també ho és de rellevant i que recull un fet històric. Perquè els que tenim una certa edat i hem viscut d’alguna manera, ni que sigui prestada, la realitat d’aquestes barriades de vegades “deixades de la mà de Déu”, sabem de les esperances i esforços que s’hi varen esmerçar, com també dels plors i dels fracassos que s’hi varen patir. De fet, a can Tunis la meva mare va exercir de mestre durant 20 anys, de 1950 a 1970, els meus primers vint anys de vida. En tinc molts records, allà vaig participar en la processó de Corpus després de la meva primera comunió.

El 47 és una pel·lícula bonica i ben feta, exemplar en el seu missatge, endreçada en la seva forma. I amb unes excel·lents interpretacions: del gran Eduard Fernández, sens dubte, donant rostre concret a Manolo Vital amb la seva múrria tossuderia i generositat d’esperit; però també cal subratllar la feina de Clara Segura, gran actriu de teatre i també de cinema, que interpreta amb calidesa el paper de la religiosa plena de bones intencions que se’n va a treballar al barri i pel barri i que s’enamora de Manolo Vital, representant un personatge freqüent en una època marcada per la generositat de tants i tants capellans, religiosos i religioses, que potser perderen la seva vocació, però varen fer de la seva vida un excel·lent servei a les persones més necessitades d’aquell paisatge urbà dels anys del postconcili, de la transició, del desenvolupament polític i social del país, de les grans esperances i també dels primers desencisos de la democràcia recentment estrenada. I, perquè és una pel·lícula bonica, es poden perdonar petites llicències històriques, com el paper del mateix alcalde Maragall en el segrest de l’autobús: no hi era, però hi podria haver estat perfectament. I de fet va estar-se a casa dels Vital uns dies en la seva voluntat de conèixer de prop la realitat de les grans barriades de Barcelona quan va ser alcalde.