Hem començat un nou any, però seguim commocionats per la tragèdia que es va viure al País Valencià i rodalies a finals de l’octubre passat. Serà per la proximitat geogràfica o cultural, però el dolor que es va transmetre per la pantalla aquelles setmanes no era del mateix tipus del que acostumem a ingerir diàriament en telenotícies i reels de xarxes socials. Encara ara, soc incapaç de percebre en tota la seva magnitud l’angoixa que van suportar diverses famílies i persones amb implicacions emocionals directes amb les víctimes d’aquells aiguats.

Un aspecte que constaten tragèdies com aquella és que, davant dels drames, els éssers humans traiem el millor i, a la vegada, el pitjor. Deixem l’escala de grisos a casa i sortim al carrer o bé amb la capa de superheroi o amb la d’antagonista: el maniqueisme es fa més evident que mai. Així doncs, esdevenim operacions que, entre elles, són inverses: multiplicar o dividir, dividir o multiplicar.

Quan multipliques un nombre per un de donat, sumes reiteradament aquella quantitat. Si el nombre és gran (sobretot més gran que 1), multiplicar suposa un augment quasi miraculós, com el que va assolir Jesús amb els pans i els peixos. Afortunadament, les grans crisis socials generen persones multiplicadores que, per les raons que siguin, abandonen la seva comoditat i ajuden, de forma altruista, a minimitzar el dolor aliè. No sé si els podem titllar de cristians anònims, com diria Rahner, potser l’expressió és poc humil, però la multiplicació, així entesa, la comprenc molt pròpia del missatge de Jesús. No només a València, però també allà, s’han donat relats colpidors per les multiplicacions que s'han donat. Possiblement, degut a això, ens hem plorat a sobre: els gestos de bondat ens desperten de la indiferència en la que estem instal·lats i ens colpegen en aquella parcel·la nostra que encara es manté sensible.

Hem vist persones jugar-se-la per salvar d’altres, personal de residències d’ancians pujar avis de planta a un ritme vertiginós, voluntaris recorrent la península, familiars fugint de la policia per poder ajudar als seus, i un seguit d’escenes de pel·lícula que van esdevenir tant reals que semblaven pròpies d’un reality show en prime time. Però suposa molt més que això, perquè no es donen en un món simulat, com el descrit per Jean Baudrillard (inspirador de la saga Matrix), sinó en el marc d’una realitat que cada cop coneixem menys però que quan, de sobte, se’ns fa visible, ens deixa atònits.

Les multiplicacions generen abraçades, gratitud, i un cicle indefinit en el qual s’activen gestos quasi divins que ens salven, no només de la mort, sinó de nosaltres mateixos i de la nostra indolència. Fomentar la bondat, i palpar-la, en primera, segona o tercera persona, atorga sentit a tot plegat.

Per altra banda, no hem de ser cecs a la realitat, i és que també es donen divisions davant d’aquests esdeveniments tant atroços. Davant l’eslògan “divide y vencerás”, molts se n’aprofiten per treure’n rèdit, ja sigui per menystenir la ideologia que no defensen o per aprofitar-se de la situació i així treure’n rèdit personal o polític. Per la majoria, sembla que la vida consisteixi en guanyar, en passar per sobre dels altres. Però, realment, amb aquesta perspectiva vital ens estem dividint de la comunitat i esdevenint fraccions insignificants que lluitem per la nostra banda; tot per assolir un poder absurd, com Gollum al Senyor dels Anells. Alguns acaben d’una manera similar, malauradament.

Dividir és el verb propi del poder.

Crec, humilment, que a la vida estem per multiplicar-nos, per fer-nos bé en la mesura que puguem. Les ideologies, la política (mal entesa) i la concepció del món com un conjunt d’existències (Heidegger) tendeixen a dividir-nos, però hem de ser capaços de transcendir i sumar esforços, des de la base, des de la diversitat de qualsevol tipus. Més que mai, visca el poble!