Dues escenes cabdals en els relats evangèlics de les que se’n fa memòria present el dia de Dijous Sant: el Sant Sopar, Mt 26,26-30, i el Discurs de Comiat: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres...”, Jn 13,33-34. 

Altres moments acompanyen aquest sopar i aquest manament. Em fixo en algunes escenes de Jn 13,1-28: 

• El rentat de peus. Més que un gest. Mostra un estil, una manera de fer, la seva característica és el servei: posar-se a disposició de l’altre, de la seva necessitat, sigui qui sigui aquest altre; és un lliurament voluntari per la cura dels altres, i de l’entorn. La seva arrel rau en la voluntat d’estimar, no en la voluntat de poder, ni en la de submissió. Servir és sinònim de “tenir cura de”. Demana generositat. Aquest Dijous fa present el munt de necessitats que ens envolten i que està al nostre abast alleujar-les, acompanyar-les, resoldre-les, etc.
• La incomprensió. “Ara no ho entens...”. La incomprensió és la falta de capacitat de comprendre el sentit d’allò que hom diu o fa, d’allò que succeeix. És una constant al llarg de la vida i la història humana, és una constant evangèlica: sovint, de Jesús no es comprèn allò què diu o fa. És una constant en l’itinerari personal del “seguiment”. Comprendre demana deixar de ser un mateix per ser “l’altre”, demana dialogar amb “allò” que no es compren. Aquest Dijous fa present l’aspecte humà del “seguiment”. Rentar els peus, i deixar que ens els rentin.
• La gosadia.“No em rentaràs els peus mai de la vida!”. La gosadia és una mostra de coratge, atreviment, davant una situació insòlita com és la de l’escena que es comenta i, en aquest cas, fruit de la incomprensió de la mateixa. Però la situació es resol amb el diàleg, sí, però també perquè el deixeble “escolta” i es “refia” d’allò que Jesús diu, capgirant el seu plantejament inicial. Aquest Dijous convida a “escoltar” i “refiar-se”, coratjosament, d’aquest Jesús evangèlic. Sense “escolta” ni “confiança” no hi ha “retorn”.
• L’acció. “Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!”. Diu Gadamer: “Comprendre és una aventura i, com a tal, perillosa”, el “seguiment” és una aventura i, sovint, perillosa. Hem d’anar al verset anterior: ningú és més que l’altre. La defensa d’aquest posicionament ha dut a un munt de persones a viure perillosament, fins hi tot donar la vida. Malgrat això, qui així ho entén i ho posa en practica, és anomenat “feliç”. Aquesta pràctica evangèlica gaudeix de certa incomprensió i demana coratge. Aquest Dijous apunta, explícitament, a ser “feliços”, a fer de la “felicitat” el propi estil de vida.
• La traïció. “...un de vosaltres em trairà”. La traïció és la violació de la confiança, d’un compromís, de la fidelitat, un fer veure el que no és, un engany conscient: es diu d’una actitud amb premeditació i traïdoria quan la manera d’actuar és volgudament enganyosa. La traïció és causant de patiment, de mal, és una actitud menyspreable, socialment rebutjable. La història, i la vida, és testimoni d’enganys, de traïcions que ja formen part de l’imaginari col·lectiu més enllà d’exemples bíblics. Aquest Dijous ens recorda la fragilitat humana, la complexitat de la convivència i les relacions. La necessitat de ser perdonats per les nostres grans, petites, “traïcions”.
• La nit. “Era de nit.”La simbologia de la nit és diversa: s’associa amb obscuritat, pèrdua, incertesa, angoixa, inseguretat; també s’associa amb calma, serenitat, retrobament, espai de reflexió, misteri: Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!, diu el poeta (J. Carner). Sembla un joc de contraris. Ho és. Aquells contraris que Qohèlet va desgranant en el capítol 3: “Tot té el seu moment,... hi ha un temps per a cada cosa.Hi ha un temps d’infantari un temps de morir...” Aquest Dijous convida a descobrir com són les nostres “nits”, i com són els nostres contraris: ... temps d’estimar, o bé, d’odiar; temps de guerra, o bé, de pau, vv 8.

Bon Dijous Sant!