Quin és el secret d’una història que roman? Què fa que una novel·la es converteixi en un fenomen de masses? Què la transforma en alguna cosa més que entreteniment? Aquestes preguntes van motivar a l’escriptora i doctora en comunicació Nerea Riesco a emprendre la seva recerca sobre els best-sellers. La seva resposta va ser clara: aquelles històries que perduren són les que connecten amb el més profund de l’ànima humana. I una de les formes més potents de fer-ho és a través dels mites.

En la conferència impartida en la Jornada Presencial de l’ISCREB, Riesco aprofundeix en el cas de la saga d’Harry Potter, una de les més reeixides de finals del segle XX. Ho fa des d’una mirada que va molt més enllà de la màgia, l’escola d’encanteris o els enfrontaments entre el bé i el mal. Ho fa des de l’inconscient col·lectiu.

Carl Jung va ser qui va fer servir aquest terme per a referir-se als símbols universals que compartim els éssers humans, fins i tot sense conèixer-nos. Riesco els troba en Harry Potter i demostra que J. K. Rowling els utilitza de manera conscient, teixint la seva història amb ingredients que provenen de les tradicions mitològiques grega, romana, celta, egípcia, índia, xinesa i britànica. Aquesta barreja és el que dona força interna i coherència a la saga. El que la fa recognoscible, pròxima, significativa.

Parlar d’unicorns, fènix, centaures, dracs o gossos de tres caps no és parlar de pura fantasia, sinó de símbols que ens remeten a idees fonamentals: l’esperança, la saviesa, la vida eterna, la lluita entre el bé i el mal, el renaixement. Riesco, en el seu llibre Mitologia de Harry Potter, distingeix entre animals fantàstics i éssers extraordinaris. Uns són criatures màgiques; altres, figures humanoides amb caràcter i voluntat. Tots dos, no obstant això, ens remeten a un fons comú que portem imprès en l’ànima.

Posem l’exemple del fènix, Fawkes en la saga. Aquest ocell reneix de les seves cendres i, per això, representa l’esperança que no mor mai, fins i tot quan sembla que tot està perdut. Rowling no només recupera la llegenda de l’ocell egipci d’Heliòpolis o del Fèng Huáng xinès, sinó que dona al seu fènix el nom de Guy Fawkes, el conspirador que va intentar fer volar el Parlament britànic en 1605. Aquesta referència, que evoca la rebel·lió en V de Vendetta i el col·lectiu Anonymous, mostra com els símbols es reconfiguren segons l’època i el missatge.

També apareixen els centaures, orgullosos i savis, hereus dels relats d’Ovidi. O l’unicorn, la sang del qual pot prolongar la vida, però comporta una maledicció. O el gos de tres caps que Rowling converteix en guardià de la pedra filosofal, com Cèrber a l’Hades. O els dracs, que beuen tant de la iconografia medieval cristiana —on representen el mal que han de vèncer els sants— com de la tradició oriental, on són símbol de poder i fertilitat.

El més fascinant d’aquesta relectura no és només descobrir els vincles amb el passat, sinó reconèixer com aquestes criatures continuen parlant de nosaltres avui. En un temps en què el pensament racional i il·lustrat despulla de misteri al món, obres com Harry Potter ens reconnecten amb la dimensió simbòlica de l’existència. Ens recorden que necessitem relats que despertin la imaginació, que ens permetin explorar el mal sense sucumbir a ell, que ens mostrin que la mort pot ser vençuda, que hi ha llum fins i tot enmig de la foscor.

No és casualitat que en temps de crisi ressorgeixin els mites. Com afirma Riesco, la mitologia no és decoració. És estructura. És fons. És el que permet que una història tingui arrels. Potser, per això, milers de joves —i no tan joves— continuen llegint Harry Potter amb devoció. Perquè troben en les seves pàgines una mica més que aventures: troben símbols que els ajuden a interpretar el món, a trobar sentit, a tenir esperança.

I potser, com a educadors, teòlegs o comunicadors, aquesta és una invitació a mirar de nou la literatura popular no amb condescendència, sinó amb atenció. A preguntar-nos què ens diu sobre les inquietuds, les cerques i les ferides de la nostra època. I a reconèixer que, enmig del quotidià, encara necessitem màgia. Una màgia que, al final, no és altra cosa que la força dels grans relats compartits.

Article original aparegut a Cristianisme i Justícia