La solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist, coneguda popularment com la festa de Corpus, es va començar a celebrar a Lieja al segle XIII, concretament l’any 1246, en el marc d’un moviment d’exaltació de l’Eucaristia. En va ser la promotora una monja cistercenca de Mont Cornillon, santa Juliana de Lieja. Més tard, al 1264, el papa Urbà IV la va instituir i li va donar una projecció universal.

El medievalista Ptolomeu de Lucca afirma, el 1313, que sant Tomàs d’Aquino va redactar per encàrrec del Papa els textos de la missa d’aquesta festa. D’aquest sant són les lletres de cants eucarístics que han perdurat fins als nostres dies, com ara: Pange lingua, Tantum ergo, Lauda Sion i O salutaris Hostia.

En el transcurs del segle XIV el Corpus es va anar consolidant a tota la cristiandat, juntament amb la pràctica de realitzar una processó amb el Santíssim Sagrament en aquesta data: el dijous o el diumenge després de la solemnitat de la Santíssima Trinitat. I per mostrar més clarament el Santíssim a tots els fidels es van utilitzar unes custòdies, en alguns casos de grans dimensions.

El teòleg Karl Rahner destaca tres significats de la processó de Corpus. Primerament, ens fa descobrir que som pelegrins a la terra i, per tant, que la nostra vida està caracteritzada per la temporalitat i estem a la recerca d’un futur on puguem trobar estabilitat i repòs etern. En segon lloc, la processó evoca la presència permanent de la reconciliació en els camins de la nostra vida, ja que el Senyor hi és present i ens acompanya tot obrint-nos el seu cor misericordiós. I en tercer lloc, a la processó fem experiència de la unitat existent entre els qui hi participem: expressem que tots som u i seguim un mateix camí, el de Déu, el que porta a l’eternitat.

La festivitat de Corpus té també la finalitat d’afavorir el culte i l’adoració pública i privada de l’Eucaristia. Les visites al Santíssim Sagrament i l’adoració pública i prolongada després de la celebració de la missa, es troben en aquesta línia. I en aquest context s’emmarca també la festa de la Minerva, de caràcter eucarístic, en continuïtat amb una tradició vinculada a Santa Maria sopra Minerva, església romana dels dominics.

Una tradició ben arrelada a casa nostra i a molts altres indrets és la de realitzar catifes amb motius eucarístics i col·locar-les als llocs per on és previst que passi la processó amb el Santíssim. Són les famoses enramades. Hi trobem, aquí, el simbolisme de la flor, expressió de felicitat i de promesa de fruits.

Històricament la celebració popular del Corpus va anar acompanyada en diferents èpoques d’unes representacions teatrals anomenades entremesos. I entre els segles XVI i XVIII, dels actes sacramentals de tema eucarístic. Relacionats amb els entremesos es conserva encara a Berga la festa de la Patum. I a la ciutat de Barcelona s’ha anat mantenint el costum de L’ou com balla. L’ou que se sosté damunt d’un brollador expressa simbòlicament la idea de vida i fecunditat associada a la festa del Corpus.

La celebració, coincidint amb la solemnitat del Cos i Sang de Crist, del Dia de la Caritat expressa la voluntat de “vincular visiblement la celebració de l’Eucaristia amb la caritat fraterna, insistint de manera particular en la relació entre la Fracció del Pa i la comunió cristiana de bens, en la lògica que porta de la compartició dels béns eterns al compartiment dels bens temporals” (Concili Provincial Tarraconense, resolució 77). 

Al capdavall, entorn de la festivitat de Corpus Christi s’ha desenvolupat tota una litúrgia i diverses manifestacions de pietat popular, juntament amb altres expressions culturals, algunes de les quals amb una relació més aviat escassa amb el sentit cristià d’aquesta solemnitat.