Faltaven pocs dies per a la Pentecosta. L’Úrsula es va aturar davant d’aquella vella placa de fusta de pi clivellada pel temps. De sobte, les veus de la mainada semblava que s’haguessin esvaït. Sols restava un silenci profund. La placa duia inscrita la frase següent:  «En la font més interior, brollem de l’Esperit». (Mestre Eckhart).

A voltes, de sobte, sense cap avís previ, arriben a les nostres vides persones, situacions, fets, frases… que commouen la nostra ànima. El ressò d’aquella frase acaronà un espai molt profund de l’Úrsula: «En la font més interior, brollem de l’Esperit».

Amb els alumnes de la seva classe va continuar la visita al monestir i, interiorment, com si fos un mantra, l’Úrsula s’anava repetint aquelles paraules del Mestre Eckhart: «En la font més interior, brollem de l’Esperit». Tot d’un plegat, l’Anna Orriols, una de les seves alumnes, li estirà la màniga amb curiositat:

—Mestra, per què s’ha aturat tanta estona davant d’aquell cartell de fusta?

L’Úrsula no va saber què contestar. Es va quedar en silenci uns segons i després amb un tímid somriure, li digué:

—Au, Anna, vinga, no t’encantis i segueix les teves companyes cap al claustre. Ja veuràs que n’és, de bonic!

De tornada cap a casa, mentre eren a l’autocar, l’Úrsula no es podia treure del cor aquella frase que havia llegit durant la visita a aquell monestir mil·lenari. L’experiència li havia ensenyat que, quan un esdeveniment t’arriba tan endins cal escoltar-lo amb cura.

Ja des de ben petita, de manera natural, l’Úrsula havia cultivat una sensibilitat especial per restar amatent i meravellada vers tot allò que l’envoltava. Sabia que res s’esdevenia per casualitat. Tot està connectat i, per bé que no ho poguéssim entendre en un primer moment, tot tenia un sentit molt més profund del que podia semblar a primer cop d’ull. Però, què li volia dir Déu en aquell moment amb aquella frase del Mestre Eckhart? No era qüestió de donar-hi voltes. Això també ho sabia l’Úrsula. Simplement, calia deixar espai per veure cap a on la duria aquella frase: «En la font més interior, brollem de l’Esperit».

L’Úrsula tenia una plena confiança en l’Amor Etern de Déu que havia pogut experimentar ja des de ben jove. La seva ànima sabia perfectament que en Ell ens movem, existim i som. I també tenia la certesa que l’Esperit no és pas una força abstracta, sinó Déu mateix actuant en el cor del món, sostenint la vida i renovant totes les coses.

Feia pocs dies que l’Úrsula havia fet cinquanta anys. I un dels propòsits interiors que s’havia fet era el d’intentar viure més amatent i oberta a les inspiracions de l’Esperit. Heus aquí, potser, per què aquella frase del Mestre Eckhart havia arribat en el moment més escaient. 

L’Esperit és saba que fa que la vida sigui realment Vida, i l’Úrsula anhelava viure una Pentecosta, una Vida, més conscient i desperta, des d’una espiritualitat que l’ajudés a viure des de l’essència (i no des de l’aparença). 

Des de feia temps experimentava una connexió especial amb la seva identitat més pregona, amb la seva ànima polièdrica, i per això es preguntava cada matí, en llevar-se:

—Què eixampla la meva ànima?

També li agradava recordar-se a ella mateixa que Jesús, en la tradició cristiana, és qui va viure plenament sota la inspiració de l’Esperit Sant. Un Esperit que ens connecta i ens relliga des de dins amb aquesta Font, que és Misteri d’Amor i de Llum. Un Esperit que ens ajuda a pelegrinar vers el fons del nostre Centre i a eixamplar la nostra consciència per tal que les nostres ànimes visquin ben obertes a les seves inspiracions. Inspiracions que, sovint, ens arriben en forma de xiuxiueig en el «tènue murmuri del silenci», com el profeta Elies (cf. 1 Re 19,9-13) o per mitjà d’una frase del Mestre Eckhart. Un Esperit que no té fronteres, que ens fa adonar que és possible la unitat en la diversitat i ens ajuda a viure des de la transparència, l’autenticitat i la pau veritable.

Sí, l’Úrsula estava ben convençuda i decidida. Sí, aquella seria, sense cap mena de dubte, una Pentecosta diferent, un temps per deixar-se omplir per la presència lluminosa i el dinamisme de l’Esperit. Després de mig segle de vida, havia arribat el moment d’esdevenir tan receptiva com fos possible a l’Esperit Sant, que crea, habita, estima compassivament i dinamitza el món. Era el moment oportú per deixar-se conduir per l’Esperit, per aprendre a viure a nivell de l’ànima i tenir el valor de ser una persona real i autèntica. No tenia por. Al capdavall, ja ho deia aquella vella fusta de pi: «En la font més interior, brollem de l’Esperit».