De vegades, ens sembla que avui parlar de santedat ja no està de moda. Ens pot sonar a un concepte d’altres èpoques en les quals la vida cristiana implicava una sèrie d’exigències actualment desfasades pels avenços socials. Paraules com renúncia, sacrifici o abnegació han quedat desterrades del vocabulari de les nostres converses religioses. Els exemples dels sants d’altres temps ens resulten a vegades exagerats i, fins i tot, extravagants. Per bé que ens els presenten com a herois de l’espiritualitat, no ens venen ganes d’imitar-los. El fet d’excel·lir en l’exercici de les virtuts no sempre ens anima prou a seguir el camí de Jesús. Ens sembla impossible d’arribar-hi i preferim conformar-nos amb la comoditat d’una vida a mig gas.

D’altra banda, celebrar la festa de Tots Sants ens evoca la mort. Els sants, per definició, estan morts. O millor dit, la seva santedat ha estat reconeguda després del seu traspàs. A més, l’endemà, el 2 de novembre, és la celebració dels fidels difunts. Aquesta coincidència, que no és ni de bon tros fortuïta, amara la festa d’un to mortuori, de cementiri i d’exèquies.

Tanmateix, el concepte “santedat” ens remet a la vida o, millor encara, a la plenitud de la vida. Per descomptat, hem d’intentar ser bones persones, conrear les virtuts, anar superant els nostres defectes, abandonar els egoismes que ens esclavitzen... Tot això ho podem fer amb la nostra força de voluntat, amb els nostres recursos mentals, amb estratègies més o menys sofisticades de modelatge de la personalitat. Ara bé, tard o d’hora ens adonarem que continuem sent els mateixos. Tal vegada la carcassa externa dels nostres comportaments hagi canviat, però potser només en aparença.

De tot això ja es queixava Jesús quan veia el teatre que feien els fariseus. Els considerava hipòcrites atès que la seva conducta de cara enfora no responia a una rectitud d’intencions que havia de néixer de la sinceritat del cor. Sí, amb grans esforços podem modificar la nostra manera d’actuar, però, canviar el cor, ja és una altra cosa.

El nostre cor, la nostra interioritat, només es transforma quan ens sentim estimats de debò. Interiorment som com un mirall, reflectim el que rebem, com la Lluna que resplendeix amb la llum que prové del Sol.

I la santedat consisteix a viure aquest amor, en deixar-nos estimar i en estimar, en preocupar-nos pels altres i, alhora, tenir cura de les seves necessitats. Implica obrir-nos, renunciar a les nostres obsessions malaltisses i adonar-nos que la nostra vida tan sols té sentit en relació amb els altres.

La santedat és participar d’aquest corrent de vida, perquè l’amor és vida. És omplir-nos de la font que és Déu, l’únic Sant (1 Sm 2, 2), i convertir-nos en portadors de vida. Som terrisses on s’amaga un tresor (2 Co 4, 7). Aleshores, ser sant no és un mèrit que reclama el reconeixement de tothom, és un do al qual tothom és cridat. És la convicció de saber que la nostra vocació és ser molt més del que ara som, de transcendir els nostres límits, no pas per apropiar-nos del que ens envolta, sinó, ben al contrari, per esdevenir llavor, esperança, solidaritat.

Els nostres projectes són insignificants i efímers perquè les nostres forces són minses. Però se’ns dona l’oportunitat d’anar més enllà de les fronteres del que aparentment és possible. Podem participar en una història que el temps no pot constrènyer.

La festa de Tots Sants ens recorda que ni tan sols la mort és més forta que l’amor (Cant 8, 6). És la festa de la vida. Estem cridats a viure una plenitud que, misteriosament, supera les barreres de la caducitat d’aquest món.

La santedat neix a l’Eternitat i ens hi porta si ens deixem fer per Aquell que ens ha creat.