Tornem-hi...

19 d'octubre 2022

"Qui tingui orelles, que escolti", Mt 13,9.

La crisi del Coronavirus ha generat debats que toquen temes com el valor que té la gent gran per a la societat, quin valor té la vida de la gent gran, el valor de morir acompanyat, o de poder-se acomiadar dels teus abans de morir. Tot això ha estat motiu d'articles, converses, reflexions, retrets, propostes... particulars, generals, públiques. Com és que es qüestionen aquests valors? Fer anys i anys, viure una situació de fràgil precarietat humana, és motiu per tal qüestionament? Veiem-ho.

En primer lloc, deixem-nos d'eufemismes. Des d'una perspectiva antropològica, la vellesa és aquell període de la vida que segueix a la maduresa apropant-se al seu final; és quan sovint es generen uns canvis marcats per una davallada en el grau físic, cognitiu, psicològic...; biològicament, s'associa amb aquests canvis físics sabent que hom envelleix de diferent manera i en condicions distintes que fan més amable, o no, l'envelliment; socialment es relaciona amb l'edat oficial de la jubilació laboral malgrat, actualment, està en qüestió aquest model; el punt de vista bíblic, el temps dels "cabells blancs", més aviat coincideix amb la mirada antropològica essent un temps de serenitat, experiència, saviesa... també de xacres i d'inseguretat, Sl. 71.
És un temps d'un benestar desitjat que sovint no és, de canvi crític, de pèrdues amb alguns guanys que tenen a veure amb la biologia, les condicions socials, culturals, econòmiques, de relació... Per exemple, no és el mateix envellir en companyia que en solitud, sense una proximitat "coneguda"; tampoc és el mateix envellir amb malaltia que sense; o bé, sense un ens públic que tingui "cura" de la població més vulnerable. Tot això dit en termes generals que poden il·lustrar la imatge de fragilitat que hom viu a la vellesa, i en altres situacions semblants.

I ens ha arribat el Covid-19 amb una evidència tràgica: un gran nombre de persones afectades i mortes pertanyen al sector de la vellesa, en residències i geriàtrics sobretot. Es considera que a mesura que hom s'endinsa en aquesta etapa de la vida augmenta el risc d'emmalaltir, d'agreujar-se, amb complicacions associades, i morir: s'ha sentit algun comentari d'una baixesa moral que avergonyeix. S'apel·la a la responsabilitat individual per reduir la probabilitat de contagi, però tothom sap que aquesta, o altra, responsabilitat també depèn d'una colla de factors, circumstàncies, relacionades amb el context vital de cadascú. Per tant, no n'hi ha prou i, fins i tot, pot ser injusta tal crida si no va acompanyada de mesures públiques, d'una gestió eficaç que prioritzi la protecció i cura de la població més fràgil i vulnerable. Entre aquesta població, hi ha les persones velles amb risc de desestabilitzar-se. Hi ha manca de recursos de tota mena: humans, econòmics, de coneixement..., i la voluntat de servei? Aquell servei que veu en la necessitat de l'altre el motiu d'intervenció com han fet anònimament un bon nombre de persones del sector sanitari, i altres àmbits, amb criteri de fraternitat humana; servir vol dir participar activament en la construcció social del benestar. I això ho han de fer les persones d'acord amb el nivell de responsabilitat i implicació social que tenen sense cap altre interès que el bé necessari, individual i col·lectiu.


A partir d'aquí, per què es qüestiona el valor de... com es planteja al començament?

Altres notícies
General

Ecologia i supervivència

El bisbat de Menorca ha tingut l’oportunitat de reflexionar sobre la relació entre cristianisme i ecologia gràcies a la xerrada que el prevere i doctor en Teologia, Antoni Matabosch i Soler va oferir al Seminari Diocesà.
General

"La formació és una eina clau per donar raó de la nostra esperança"

Entrevista a Núria Caum, professora i subdirectora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB). Recentment ha estat una de les ponents de la xerrada “La formació, un dels pilars principals de l’Església."
General

Clou el primer Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència

El primer Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència ha concentrat 150 persones de 29 països, 90 de les quals han exposat en 25 panels i taules rodones qüestions com la discriminació de cristians arreu del món, l'objecció de consciència i llibertat religiosa, el racisme, integració i acollida, religió i escola, llibertat religiosa a l'àmbit sanitari o la gestió municipal de la diversitat religiosa.