"Qui tingui orelles, que escolti", Mt 13,9.

La crisi del Coronavirus ha generat debats que toquen temes com el valor que té la gent gran per a la societat, quin valor té la vida de la gent gran, el valor de morir acompanyat, o de poder-se acomiadar dels teus abans de morir. Tot això ha estat motiu d'articles, converses, reflexions, retrets, propostes... particulars, generals, públiques. Com és que es qüestionen aquests valors? Fer anys i anys, viure una situació de fràgil precarietat humana, és motiu per tal qüestionament? Veiem-ho.

En primer lloc, deixem-nos d'eufemismes. Des d'una perspectiva antropològica, la vellesa és aquell període de la vida que segueix a la maduresa apropant-se al seu final; és quan sovint es generen uns canvis marcats per una davallada en el grau físic, cognitiu, psicològic...; biològicament, s'associa amb aquests canvis físics sabent que hom envelleix de diferent manera i en condicions distintes que fan més amable, o no, l'envelliment; socialment es relaciona amb l'edat oficial de la jubilació laboral malgrat, actualment, està en qüestió aquest model; el punt de vista bíblic, el temps dels "cabells blancs", més aviat coincideix amb la mirada antropològica essent un temps de serenitat, experiència, saviesa... també de xacres i d'inseguretat, Sl. 71.
És un temps d'un benestar desitjat que sovint no és, de canvi crític, de pèrdues amb alguns guanys que tenen a veure amb la biologia, les condicions socials, culturals, econòmiques, de relació... Per exemple, no és el mateix envellir en companyia que en solitud, sense una proximitat "coneguda"; tampoc és el mateix envellir amb malaltia que sense; o bé, sense un ens públic que tingui "cura" de la població més vulnerable. Tot això dit en termes generals que poden il·lustrar la imatge de fragilitat que hom viu a la vellesa, i en altres situacions semblants.

I ens ha arribat el Covid-19 amb una evidència tràgica: un gran nombre de persones afectades i mortes pertanyen al sector de la vellesa, en residències i geriàtrics sobretot. Es considera que a mesura que hom s'endinsa en aquesta etapa de la vida augmenta el risc d'emmalaltir, d'agreujar-se, amb complicacions associades, i morir: s'ha sentit algun comentari d'una baixesa moral que avergonyeix. S'apel·la a la responsabilitat individual per reduir la probabilitat de contagi, però tothom sap que aquesta, o altra, responsabilitat també depèn d'una colla de factors, circumstàncies, relacionades amb el context vital de cadascú. Per tant, no n'hi ha prou i, fins i tot, pot ser injusta tal crida si no va acompanyada de mesures públiques, d'una gestió eficaç que prioritzi la protecció i cura de la població més fràgil i vulnerable. Entre aquesta població, hi ha les persones velles amb risc de desestabilitzar-se. Hi ha manca de recursos de tota mena: humans, econòmics, de coneixement..., i la voluntat de servei? Aquell servei que veu en la necessitat de l'altre el motiu d'intervenció com han fet anònimament un bon nombre de persones del sector sanitari, i altres àmbits, amb criteri de fraternitat humana; servir vol dir participar activament en la construcció social del benestar. I això ho han de fer les persones d'acord amb el nivell de responsabilitat i implicació social que tenen sense cap altre interès que el bé necessari, individual i col·lectiu.

A partir d'aquí, per què es qüestiona el valor de... com es planteja al començament?