Nota preliminar

Aquesta tesina va ser defensada el 17 de febrer de 2026 davant el tribunal format pels doctors Josep M. Martí Bonet, Josep Oton Catalan i Diego Sola Garcia, amb la presència del degà de la Facultat de Teologia, doctor Marcos Aceituno i la cap d’estudis de l’ISCREB, doctora Núria Caüm, als quals agraesc profundament els seus comentaris i observacions. Igualment, vull expressar el meu agraïment a l’ISCREB per brindar-me l’oportunitat de publicar la tesina al seu web fent-la així accessible a qualsevol persona interessada en el tema, sense perjudici que en el futur es pugui editar com a llibre juntament amb el text d’El vasallo instruido.  

El text que aquí es presenta ha estat objecte d’una última revisió per tal d’incorporar alguns dels suggeriments i recomanacions que van aportar els membres del tribunal, amb la vista en la publicació de la tesina. En general, es tracta canvis molt puntuals amb dues excepcions que cal que el lector conegui: l’ampliació de l’apartat 2.1 titulat «L’absolutisme i el despotisme il·lustrat a l’Espanya borbònica» per explicar la gènesi de la teoria de l’origen diví de la potestat dels monarques i la seva evolució fins a l’eclosió de l’absolutisme, d’una banda, i l’afegit de l’apèndix 7.3 per desenvolupar, ni que sigui mínimament, la comparació de la teoria política d’Antoni Vila amb les fonts de l’autoritat política segons la Doctrina Social de l’Església. Per últim, he aprofitat l’avinentesa d’aquesta revisió per incorporar un apèndix gràfic pensant que podrà resultar útil al lector per il·lustrar alguns dels elements i personatges que apareixen citats en aquest treball. 

Introducció

«És un motí, això?», preguntà el rei Lluís XVI el matí del 15 de juliol de 1789 en assabentar-se de l’assalt a la Bastilla. «No, sire, no és un motí; és una revolució», respongué el duc de Rochefoucauld-Liancourt. L’ingenu i indecís monarca francès encara pensava que assistia a una successió de motins passatgers que es podien reconduir sense excessives dificultats. No s’adonava que des de feia dos mesos s’estaven produint un seguit de grans transformacions que, en poc temps, acabarien per enderrocar el fastuós edifici de la monarquia francesa, sostingut sobre una societat fortament jerarquitzada. En realitat, el rei havia abdicat els seus poders absoluts el 27 de juny anterior quan va reconèixer l’Assemblea Nacional. El 9 de juliol, l’Assemblea desafiava el monarca i es declarava constituent, disposada a elaborar una Constitució política. Tanmateix, en aquell estiu de 1789 la revolució de les elits es va veure desbordada per les masses populars, tant a les ciutats com al camp. Una pressió que obligà la nova cambra legislativa a accelerar la demolició del que ja es deia antic règim: l’abolició del feudalisme i dels privilegis estamentals i territorials (4 d’agost), la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà (26 d’agost) i la nacionalització dels béns de l’Església (2 de novembre).  

Des de Madrid estant, un prevere nascut a la Menorca Britànica, Antoni Vila i Camps (Ciutadella de Menorca, 1747-Gea d’Albarrasí, 1807), contemplava alarmat l’huracà revolucionari que amenaçava de desbordar els límits de l’Hexàgon per caure amb força sobre tot el continent. Amb el mateix temor, el nou rei d’Espanya, Carles IV, i el seu primer ministre, comte de Floridablanca, havien imposat el silenci informatiu sobre els esdeveniments del país veí, a més d’un fort control de fronteres per barrar l’entrada de qualsevol mena de propaganda revolucionària. Amb tot, aquestes mesures no impediren que se sabés, almenys entre els grups influents i més ben informats, el que estava passant a França i les incògnites que planaven amb el procés revolucionari tot just iniciat. El papa Pius VI, per la seva part, tot i que en privat ja havia fet saber la seva 1Havia succeït el seu pare Carles III, mort el 14 de desembre de 1788.  2Aquestes notícies arribaven, per exemple, a Maó, port comercial molt ben comunicat. Just deu dies després de la presa de la Bastilla, el 24 de juliol el capità Joan Roca Vinent anotava al seu dietari: «És arribat de Marsella el patró Andreu Roses ab son Brig. La convocació dels Estats a París y ha ocasionat una especia de guerra civil, confusió, tumulto y molts de morts, si las notícias són veras». Arxiu Històric de Maó (AHM), Diari de Maó, f. 788. Dues setmanes més tard, el 5 d’agost, Roca deixava constància de la confirmació dels rumors: «Ab altre correu se confirman las notícias de las confusions, tumultos, assalts de la Bastilla etc. de París. El Rey per aquietar-los és estat obligat a préndrer el partit del Ters Estat, posant-se la cocarda blava que ells aportan» (ibídem, f. 789). El 12 de setembre, l’oficial d’artilleria Nicolás de Una defensa catòlica de la monarquia absoluta en temps de revolució 7 oposició frontal al procés revolucionari, no es pronuncià públicament fins al 10 de març de 1791 amb el breu Quod aliquantum. Era la resposta oficial de la Santa Seu a la Constitució civil del clergat aprovada per l’Assemblea Nacional Constituent el 22 de juliol de 1790 i sancionada a contracor per Lluís XVI.  

Davant aquesta situació, Antoni Vila decideix fer la seva contribució a la defensa de la monarquia absoluta tal com s’havia configurat després de les reformes del regnat de Carles III. El seu eix discursiu és doble. D’una banda, vol demostrar que l’autoritat i la sobirania dels monarques procedeixen directament de Déu i que aquesta sacralització es fa extensiva als representants de l’autoritat règia. D’altra banda, i a conseqüència de l’anterior, exposa les obligacions que el vassall catòlic té vers el seu sobirà, amb el qual està lligat no només jurídicament, sinó i sobretot moralment i religiosa. A més, l’argumentació de Vila no recolza en principis filosòfics, polítics o jurídics, sinó en els dos pilars que sustenten la fe catòlica: la veritat revelada en la Sagrada Escriptura i la Tradició. En aquest sentit, el llarg títol del llibre és prou explícit: El vasallo instruido en las principales obligaciones que debe a su legítimo monarca. Obra sumamente importante, en la que por sus autoridades de la Divina escritura, Santos Padres, Concilios y Sagrados Cánones, se manifiesta la debida sumisión, respeto, amor y fidelidad que todos los vasallos deben a su legítimo Soberano, y a los Ministros que en su Real Nombre están encargados del gobierno de sus respectivos Reynos y Provincias.  

Llegir text sencer