A inicis de juliol, abans de l’estiu, vam gaudir del Curs de Coneixement Interreligiós, dedicat enguany a les Religions i pensament a la Xina: Confucianisme i Daoisme, organitzat pel DIM i l’ISCREB. Ha sigut la dinovena edició del curs i hem comptat amb la presència i la saviesa de Manel Ollé i Rodríguez, professor d’història i cultura de la Xina moderna i contemporània a la Universitat Pompeu Fabra.

Per a mi, com a alumna, ha estat un goig i un plaer molt gran poder escoltar-lo i aprendre d’una persona que viu amb intensitat tot allò relacionat amb una tradició tan antiga com és la xinesa. El monestir i la seva comunitat ens han acollit, com cada any, i han vetllat pel nostre benestar i comoditat. En un marc tan especial com Montserrat, ens hem pogut endinsar en el coneixement del saber xinès.

Hem viatjat des dels mites dels orígens, com el Pangu, l’Hundun, el Drac Long o el Drac i Fènix, fins als textos fonamentals de Confuci i Lao Tse. Al llarg de la geografia xinesa i de la seva història, d’una dinastia a una altra, d’una escola a una altra, Manel Ollé ens ha anat dibuixant un fil conductor que mostra segles de bon saber i de bon viure: la importància de l’escriptura i la seva evolució, la divinitat dels avantpassats, els rituals per fer preguntes als oracles, la conservació dels ossos escrits, la pràctica de l’endevinació, l’ús dels talismans, els xamanismes, etc.

La part central del curs estava dedicada al Confucianisme i al Daoisme. La figura de Confuci, personatge històric del segle VI-V aC, marca una nova manera de pensar i d’aconsellar al rei, tot i voler mantenir la tradició. És una època de renovació on es valora la lectura, l’estudi, els valors morals, la importància de la família i el llinatge. Confuci era amant de la poesia i la història, partidari de llegir els antics i d’imitar tot allò que calia. Apostava per l’ordre en la societat: si cadascú ocupa el seu lloc, tot funciona. També va reflexionar sobre l’art de la guerra i desenvolupà un pensament ètic aplicat a la societat. Per a ell, sempre hi ha un context que et pertany i on et pots moure. Valorava la prosperitat i l’educació com a mitjà de superació personal. Tot i que no parlava dels esperits, els respectava i se’n mantenia a part.

Una curiositat que em va fer reflexionar: tenim el passat davant nostre i el futur darrere. El futur va apareixent i no cal buscar-lo. Una manera de veure el temps ben diferent de la nostra.

Al segle V aC apareix el Tao filosòfic, que aporta una mística al marge de les normes. Hi ha un model d’ermitans que s’allunyen del funcionariat i s’apropen més a la natura. El Tao convida a seguir el camí de la intuïció més que no pas el de la tradició. Rebutja els càrrecs i la maquinària de l’estat, i aposta per deixar-se portar pel corrent: no com a fatalisme, sinó com a adaptació a la natura per sobreviure. Valora allò que sembla inútil, aposta per l’art i qüestiona la identitat, considerada una il·lusió. Com ens recorda el Dao De Jing: “Tot el que es pot dir del Tao no és el Tao”.

En fi, aquests tres dies al monestir de Montserrat han estat només un petit tast d’un coneixement immens. La cultura xinesa no forma part del nostre currículum escolar i per això és tan enriquidor fer petites immersions com aquesta en l’ampli oceà del saber universal.