General

Què diu la bíblia sobre el desert

QUÈ ENS DIU LA BÍBLIA SOBRE EL DESERT?

El desert bíblic està molt lluny del Paris Dakar. Se’ns presenta un desert ple de vivències, de significats, d'experiències i lluites de tota mena. Aquí no hi valen neumàtics ja siguin de dues o quatre rodes; hom ha d'endinsar-s’hi a peu descalç, a punt per viure tota una aventura amb Déu. El desert és el lloc on Yhwh es manifesta i educa al poble abans de concedir-li el gran do de la Torà que més enllà de ser un compendi legislatiu és la seva voluntat posada per escrit. Israel recordarà sempre el desert com el seu bressol, perquè fou en aquest entorn on es va forjar la seva identitat com a poble escollit. Per això el desert s'ha convertit en paradigma.

1.  El desert com a àmbit d'experiència, confrontació i aprenentatge

El desert és símbol de la finitud, de la limitació humana, però és també el lloc de la força vivificadora de Déu, l'àmbit on s'aprèn a viure a la intempèrie. La manca de camins fressats porta constantment al fet d’haver d’escollir entre una direcció o una altra, corrent el risc d'encertar o d’equivocar-te. Això comporta un gran desarrelament i molta humilitat; aprenent a anar per la vida lleugers d'equipatge. En aquests moments l'existència pren un nou rostre i es descobreixen nous llenguatges, sobretot el gran llenguatge del silenci, silenci que es converteix en porta d'accés al Transcendent.

I no oblidem que quan Déu ve a nosaltres és tota una aventura. Cauen moltes certeses, moltes rutines quotidianes i falses seguretats. El problema està en que nosaltres estem tan ancorats en les nostres imatges de Déu que ens costa de percebre la novetat. Esperem quelcom extraordinari i no advertim que Déu ve a nosaltres en la simplicitat i alhora en la profunditat del moment present. Ens passa com als jueus del seu temps. S’esperava Déu per la porta gran i va entrar per la porta de servei.

2. El desert, lloc on es forgen els amics de Déu

 El desert s'anirà convertint, a poc a poc, en un temps i un lloc de gràcia, de salvació, un lloc on Déu porta als seus amics. Això ho descobrim especialment en els profetes. D’aquí ve que la crida al desert aparegui vinculada a les grans manifestacions salvadores. De fet, ens trobem amb el desert als inicis de la missió dels grans personatges de la història de la Salvació: Abraham ha de travessar el desert per arribar a la terra que Déu li ha promès. Moisès fa experiència de Déu a l'Horeb i rep la missió de conduir el poble pel desert. És en el desert del Sinaí on Israel rep el do de la Torà. Després dels esdeveniments del Carmel, Elies és portat al desert. Joan el Baptista apareix predicant un baptisme de conversió en el desert. També l'Esperit porta Jesús al desert i serà en el desert on Pau es trobarà amb el Déu dels cristians a qui perseguia, sense oblidar els pares i mares del desert que trobem als inicis del cristianisme. Podem veure ara el desert com a marc d’experiència de Déu en tres personatges significatius.        

2.1. Moisès, el diví impacient:

            Aquest gegant de l'espiritualitat, entra en escena com un hebreu amb sensibilitat social i amb temperament. Va al lloc on treballen els hebreus i observa com un egipci maltracta un d'ells. Sense pensar-s’ho dues vegades passa a l'acció per la via ràpida. Davant el que considera una injustícia, fa la revolució pel seu compte matant l'egipci que oprimia l'hebreu. Però aviat adverteix que de poc ha servit. Els hebreus no l’accepten i el faraó el busca per matar-lo. Haurà d'exiliar-se a Madian fugint no sols del faraó sinó del propi fracàs. En el desert es converteix en nòmada. El desert l’ajuda a discernir, a reflexionar sobre els seus mètodes i a purificar les seves motivacions fins arribar al moment propici  per la trobada amb Déu: “Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat”. I Yhwh el crida confiant-li la missió de convertir un grapat d'esclaus en un poble lliure, un poble de germans. Moisès experimentarà en pròpia carn les dificultats d’aital empresa.

La missió anirà cisellant, poc a poc, a aquest home. Mai ha estat fàcil per a ningú travessar el desert però a Moisès la seva gent li va posar molt difícil. Sort va tenir de Déu: “El Senyor parlava a Moisès cara a cara, com un home parla amb un altre” (Ex 33,11). Aprendrà a ser servent de Déu essent humil servidor del poble: “De fet, Moisès era l'home més humil de tota la terra” (Nm 12,3). Servir fou el sentit de la seva vida i cada dia renovava les forces en el caliu de la seva relació amb Déu, un Déu experimentat com amic. En la solitud del desert, la missió anirà “treballant” el tarannà d’aquest home fins convertir-lo en un home entranyable per tal de poder ser portantveus d'un Déu que té entranyes. Narra una llegenda jueva que Moisès estava pasturant el ramat del seu sogre Jetró quan se li va extraviar una ovella. En un moment en què tot el capital s'invertia en ramats, una ovella era un tresor i Moisès no podia tornar al campament del seu sogre amb el ramat  disminuït. El nostre home va a la recerca de l'ovella perduda, però els seus esforços resulten inútils. Ja a punt de caure la nit, descoratjat, a punt de claudicar, Moisès aguditza l'oïda en un últim intent. Li ha semblat sentir, a la llunyania, quelcom similar a un bel. Prest, va en aquella direcció tement trobar l'ovella ferida o destrossada per algun animal feréstec. Quina no seria la seva sorpresa en trobar-se l'ovella bevent tranquil·lament en un petit toll format en el buit d'una roca! Moisès s’hi acosta i, posant la mà sobre el cap de l'animal, li diu: "–Pobreta, si que en tenies de set per venir a beure tan lluny! I jo sense adonar-me’n! Em perdones? A continuació se la va carregar damunt les espatlles i la va portar amb  la resta del ramat amb el rostre radiant de felicitat. Aquella nit, mentre dormia, va sentir en somnis una veu que li deia: –Moisès, Moisès, si ets tan bon pastor per les ovelles del teu sogre, jo et vull per pastor del meu poble Israel! 

2.2  Elies, el profeta intransigent (1Re 17-2Re 1).

            El primer  llibre dels Reis ens parla d'un profeta peculiar, un home a qui li va tocar de viure en una època complicada de forta crisi sincretista; un profeta que no deixa cap escrit però la seva empremta arriba no sols fins al Nou Testament sinó fins als nostres dies. En el judaisme, és el profeta que ha de tornar acompanyant el Messies. Encara avui, en cada ritual de pasqua, la copa d'Elies ens recorda aquest singular personatge. Home enèrgic, ortodox apassionat i apassionant, impetuós i intransigent, però bona argila en mans del Déu terrissaire que va trobar en ell un home capaç de fer seva la causa de Déu. El seu mateix nom, Elies (eliyahû), porta imprès el segell del seu zel. Significa “El meu Déu és Yhwh”. Tot i això, com havia succeït abans amb Moisès, caldrà el desert per a modelar aquest home fins convertir-lo en pacífic “home de Déu”.

Elies, adorador del Déu viu, no doblega el seu genoll davant la reina Jezabel ni es deixa acovardir pels seus estratagemes. Portat per un zel que el devora, convoca el poble a una gran assemblea al cim de la muntanya del Carmel. Segons narra el text bíblic, és aquí on Elies demana foc del cel per la seva causa missionera i Déu, respectuós sempre, accedeix a la petició que el profeta li fa. Aquell home volia  reconquerir per a Déu la fe del poble de totes totes, una fe que havia cedit davant la seducció de Baal, un déu menys exigent que Yhwh.

Elies deixa bocabadat el poble amb un prodigi que posa en evidència la inoperància de Baal, així i tot, no en va tenir prou. Mogut per l'eufòria del moment, dicta sentència per compte propi i ordena  degollar els quatre-cents cinquanta profetes de Baal. Sens dubte Elies creuria que amb aquella mort donava glòria a Déu, però podem preguntar-nos: Era voluntat de Déu o era la voluntat d'Elies que ell va projectar en el seu Déu? El zel per la causa de Yhwh s'havia barrejat amb el fang del propi temperament. En el Nou Testament trobem una escena semblant quan els fills del tro volen castigar amb foc els samaritans que es van negar a dispensar acollida a Jesús: Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada.  Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:-Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es va girar i els renyà. (Lc 9,52-55)

 El Déu bíblic no vol la mort de ningú sinó la vida de tots; per això no podia sentir-se complagut amb la gesta d'Elies malgrat estar plena de bona fe. Lluny de trobar la pau esperada, les circumstàncies es tornen adverses pel profeta. El text ens el presenta trist, esglaiat i abatut. Com un dia Moisès, Elies també fuig no sols de Jezabel sinó de si mateix. I el desert és el lloc on l'Esperit l'empeny. Farà falta la paciència i la pedagogia de Déu per anar forjant el tarannà d'aquest home. La comprensió i acollida que Moisès havia trobat en Jetró, a la seva arribada a Madian, la trobarà Elies en la persona de l'àngel. També ell –com un dia el poble en el desert– necessita ser alimentat pel pa que renova les forces per seguir fent camí. Coneixerà la fam, la set, la solitud i les crisis que el poble d'Israel havia conegut en el desert, fins arribar a demanar a Déu que li llevi la vida. El tremp d'aquest home anirà madurant fins estar preparat per la gran experiència del Déu viu, experiència que el redactor bíblic situa a l'Horeb, lloc que ens recorda l'experiència de Moisès. Amb això ens vol dir que Elies és un nou Moisès; per això es diu que va caminar quaranta dies i quaranta nits xifra que recorda els quaranta anys de travessia pel desert.

Elies tingué por i va fugir per salvar la vida. En arribar a Beerxeba, que és a Judà, va deixar-hi el seu criat  i ell continuà desert endins tota una jornada. Finalment es va asseure sota una ginestera solitària i demanava la mort amb aquestes paraules: -Ja n'hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, que no sóc pas millor que els meus pares. Es va ajeure i s'adormí sota aquella ginestera. Però, mentre dormia, un àngel el va tocar i li digué:-Aixeca't i menja.          Va mirar i va veure al seu capçal un pa cuit al caliu i un gerro d'aigua. Va menjar, va beure i s'ajagué de bell nou. L'àngel del Senyor va tornar, el va tocar i li digué:-Aixeca't i menja, que el camí que has de fer és massa llarg per a tu. Elies es va alçar, va menjar i beure, i després, amb la força d'aquell aliment, caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l'Horeb. En arribar-hi, va entrar a la cova per passar-hi la nit. El Senyor li va adreçar la paraula i li preguntà: -Què hi fas, aquí, Elies? Ell respongué: -Estic encès de zel per tu, Senyor, Déu de l'univers: els d'Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me. El Senyor li digué:-Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor.  (1R 19,3-11a)

És ara quan Déu entra en escena i comença amb una pregunta, quelcom que posa en relleu la dimensió personal de l’encontre: –Què hi fas aquí, Elies? El profeta respon justificant-se, lamentant-se, denunciant la violència de què és objecte. Com a resposta, una ordre: posar-se dempeus (símbol de disponibilitat) a la muntanya (amb tota la simbologia que això evoca) preparant-se per al pas de Déu: Aleshores s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol.  Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc  (1R 19,11b-12a)

Huracà, terratrèmol, foc... són recursos pedagògics que l'autor bíblic introdueix per parlar-nos de l'experiència de Déu que es disposa a viure Elies. El foc que cau del cel i devora tot el que troba ve a ser imatge d'un Déu sever, just, vindicatiu; el Déu a qui Elies havia demanat ajuda. I Déu, pacient amb tots, també amb Elies, espera  el moment oportú. El servent de Déu havia barrejat la causa de Déu amb els seus propis impulsos. La seva actuació tenia lògica però aniria descobrint que la lògica de Déu és la pura gratuïtat d'un amor sense mesura. Elies no tenia per què utilitzar Déu en contra dels profetes de Baal. Després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l'entrada. Llavors una veu li digué:-Què hi fas, aquí, Elies? Ell va respondre: -Estic encès de zel per tu, Senyor, Déu de l'univers: els d'Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me. El Senyor li va dir: -Torna a posar-te en camí i ves cap al desert de Damasc. (1R 19,12b-15a).

Després del foc apareix el murmuri d'una  brisa suau. El Senyor se li fa proper en el silenci del murmuri de la brisa, element que evoca intimitat, consciència personal. Quan les idees, els judicis i els prejudicis callen, Déu pot parlar. Llavors Elies es cobreix amb el mantell i surt a l'entrada de la cova a l’encontre del Senyor. I un altre cop, la mateixa pregunta: –Què hi fas aquí, Elies? I de nou la mateixa resposta per part del profeta. Déu no respon directament a la qüestió plantejada per Elies, la qual cosa no deixa de ser significatiu, ans bé tanca el tema amb una nova ordre: posar-se novament en camí en direcció al desert, en aquest cas el desert de Damasc. Fa falta un llarg procés per canviar la imatge de Déu que portem dins. Per això Déu li ordena endinsar-se més encara en el desert fins arribar a la terra promesa del Shalom de Déu. Elies es convertirà amb el temps en el sentinella que donarà la veu d'alerta a l'arribada del Messies. Déu es manifesta com a veu, com a Paraula. El profeta és, en primer lloc, l'oient de la Paraula; per això pot ser portador de la Paraula.           

2.3  Jesús de Natzaret en l'escola del desert

El text de la transfiguració ens presenta Jesús situat entre Moisès i Elies. Si el redactor bíblic ens presentava Elies com nou Moisès, els redactors del Nou Testament ens presenten Jesús com aquell que supera Moisès i Elies. I si aquests profetes s'havien iniciat al desert, Jesús de Natzaret seria portat a la mateixa escola.

Podem adonar-nos com la figura de Jesús ve introduïda per la de Joan Baptista presentat com un nou Elies: “estarà ple d'Esperit Sant ja des del si de la seva mare, i a molts dels fills d'Israel, els convertirà al Senyor el seu Déu, i anirà davant ell amb l'esperit i el poder d'Elies” (Lc 1,15b-17a). Així ho admet el mateix Jesús quan va dir de Joan: I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. (Mt 11,14).

Certament que Joan tenia el nervi, la passió i la rectitud d'Elies. L'energia i la llibertat d'aquell auster predicador havien d’impressionar Jesús que intueix la presència de Déu en aquell grup de Joan. Sí, Jesús va sentir l'impacte punyent de la predicació del profeta del desert que denunciava Herodes com un dia Elies havia denunciat Jezabel. Joan el Baptista predicava sense contemplacions ni miraments. També ell parlava del foc del judici; creia que Déu estava a punt d'intervenir i ho faria severament com un jutge disposat a donar el seu veredicte: -Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió,  i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dona bon fruit és tallat i llençat al foc. Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga (Mt 3,7b-12).

Joan el Baptista concedeix una última oportunitat i proposa una única alternativa: la conversió radical. La seva autenticitat convenç Jesús que sintonitza, d'alguna manera, amb el sentir i actuar d’aquell home enèrgic, apassionat per la causa de Déu. I entra en el Jordà per batejar-se. En aquest moment fa experiència de Déu, un Déu Pare que l’estima entranyablement: “—Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut”. Aquesta experiència el remou fortament per dins. I a continuació l'Esperit l’empeny al desert. No són dues seqüències juxtaposades sinó consecutives. Fou precisament l'experiència de Déu la que l’encaminà al desert en fidelitat a la tradició del seu poble. L'Esperit l'impulsa al desert per tal que pugui descobrir les conseqüències d'aquest fet en la seva vida. En el Jordà percep Déu com a Pare, més ha de discernir com servir aquest Déu que és el seu Pare.  Hauria de fer-ho com i des del grup de Joan?

Jesús assumeix la tradició del desert com a lloc de discerniment, de confrontació i de crisi. Les temptacions del poble: fam de pa, manipulació de Déu (vedell) i ànsies de poder (murmuracions contra Moisès i Aaron), són recollides pels evangelistes. Per això les respostes que es posen en boca de Jesús neixen del cor mateix de la Torà; són les respostes que s'esperaven del poble i que aquest no va saber donar. Jesús assumeix no sols les temptacions del seu poble sinó les nostres pròpies temptacions i en vèncer-les no sols redimeix el passat sinó que obre la porta de la veritable terra promesa. El text de les temptacions ens mostra fins a quin punt Jesús coneixia el perill que l’assetjava al llarg del seu temps de missió. Se li presenten diverses formes o maneres de seguir la crida que ha experimentat. Algunes d'elles presentades com a temptació.

Primera temptació: convertir les pedres en pa. Resoldre els problemes a cop de miracle. Jesús venç la temptació dirigint la mirada vers un altre tipus d'aliment: “No sols de pa viu l'home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

Segona temptació: desafiar Déu, tenir èxit, utilitzar la seva condició en favor propi. “Si ets Fill de Déu llença't sota perquè està escrit: als seus àngels t'encomanarà i les seves mans et portaran perquè no ensopegui el teu peu en cap pedra”. Aquesta temptació és subtil i té a veure amb la imatge que Jesús té de Déu. Se’l convida no a mostrar el Pare sinó a demostrar qui és ell i què és capaç de fer, però Jesús no cau en la trampa. Triomfar és el que tota persona anhela. En el seu interior es lliura un gran combat; la seva filiació divina no l’eximeix de la seva condició humana. Jesús no es posarà al centre, no reclamarà l'admiració i el protagonisme per a ell sinó que tot l'interès estarà en la causa del seu Pare: el Regne. Anunciarà la bona notícia de la Paraula de Déu, no s'anunciarà a si mateix. Serà el Pare qui donarà testimoni d'ell. No cercarà camins de glòria si la voluntat del Pare passa per la creu. És al desert on Jesús se sentirà responsable de la causa del seu Pare.

Tercera temptació: el poder, temptació difícil de defugir. Massa sovint sentim el pes de la nostra impotència, dels nostres fracassos... Per això la promesa de dominar, de tenir el poder a la mà, d'escapar a la feblesa... és un somni de glòria. És tan punyent la temptació que Jesús reacciona dràsticament: “Aparta't Satanàs!”  Ell sap que no pot  fonamentar el seu messianisme en la riquesa, ni en el prestigi ni en el poder perquè aquests principis són contraris a l'experiència viscuda en el baptisme. Al llarg de la seva vida el poder de Jesús serà sempre el de l'amor i el del servei no el de la força ni el de la manipulació. Com Elies tampoc ell es doblegarà davant els poderosos. Per a Jesús la dignitat humana és inqüestionable. La seva llibertat de fill no podia veure’s hipotecada per l'adulació servil als potentats, als vedells d'or de torn.

En les temptacions, Jesús s'enfronta al risc present en la seva missió. El desert li aportarà maduresa per encarar-la sense caure en la trampa de buscar-se a si mateix. La predicació del Regne podia veure’s embolcallada en xarxes subtils de poder, domini, èxit... que, ingènuament, podien presentar-se a major glòria de Déu. Jesús desemmascara la trama. Opta per entrar per la porta de servei. En el seu regne el més gran haurà de ser el servidor. La lògica del Regne és contrària a la lògica dels regnes d'aquest món. Això és vàlid per tot temps. També per a Jesús el desert fou escola de discerniment. Allà aprèn a ser pacient, a  esperar el moment de Déu i actuar en conseqüència.

De sobte li arriba la notícia de l'empresonament de Joan i Jesús intueix que ha arribat l'hora de passar a l'acció. Entra en escena no pel portal del culte com podien esperar els sacerdots ni pel portal de l'estricte compliment de la Llei com esperaven els escribes i mestres de la Llei, sinó per l'angosta porta de la profecia. Amb tot, Jesús es desmarca aviat del moviment de Joan. Recull l'estendard del Baptista, però imprimint al moviment un aire nou, l'aire que havia respirat en el Jordà en percebre Déu com a Pare, no com a jutge:  L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.  (Lc 4,18-19)

Podem veure com, subtilment, modifica el text del profeta Isaïes on llegim: “a proclamar l'any de gràcia del Senyor, el dia que el nostre Déu farà justícia” (Is 61,2) Jesús omet aquest darrer fragment que encaixava perfectament amb la predicació del Baptista, però ell havia percebut Déu no com un ésser amic de venjances sinó com un Déu-amor.

En un entorn marcat per la violència generada per la dominació romana i per l'estretor econòmica en què vivia el poble, Jesús respira no-violència pels quatre costats. El poble  oprimit necessita nou oxigen i l'austeritat de Joan li sembla inadequada; per aquest motiu ell convida a entrar per la porta de l'alegria. Se sent portador d'una bona notícia: tota persona pot sentir-se estimada per Déu perquè Déu estima a tots i a totes per igual, sense discriminacions d'edat, sexe o classe social. Aquesta experiència és revolucionària. Es requereixen uns bots nous per a aquest vi nou. El poble havia d’anar a buscar i trobar Joan. Jesús porta la bona nova de Déu a cada llar, a cada racó del poble. Ha arribat l'hora de la salvació, el moment en què floreix el desert tal com anunciava Isaïes. És l'hora en què Déu alimentarà al seu poble amb la seva Paraula feta carn, transformant el desert en un jardí, lloc de prosperitat i abundància. D'ara en endavant, per tot cristià, l'espiritualitat del desert consistirà en acostar-se a Jesús i descobrir-lo com a Pa de Vida i veritable aigua de la Roca amb els quals podrà fer front a tota mena de desert.

3. Relectura de l'experiència del desert com a metàfora de re-naixement

            El desert es convertí per a Israel en una gran metàfora de la vida mateixa. Per Osees esdevé l’àmbit de l’enamorament: Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor. Allà em correspondrà com quan era jove. (Os 2,16-17) En el desert Déu converteix una adúltera en una verge.           Més endavant, arran de l'exili, el poble s'ha sentit abandonat pel seu Déu: Yahvè m'ha abandonat, el Senyor m'ha oblidat (Is 49,14). En aquest moment apareix un profeta de paraula vibrant, capaç de contagiar entusiasme i esperança: Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu. (Isaïes 40,3)

Obrir camins en el desert implica una gran dosi d’esperança, esperança que implica obrir-se a una possibilitat que sembla increïble; possibilitat que ve definida no per les pròpies forces sinó per un Déu que tot ho pot. El profeta no posseeix altra penyora que la Paraula de Déu. El seu llenguatge és tot un jardí de símbols. Anhel i somni posen en marxa  la fantasia com a facultat que permet somiar l'impossible. Certament, el Deuteroisaïes és un gran somiador capaç de pintar un oasi en ple desert: En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d'aigua, com una font que mai no s'estronca. (Is 58,11)

El Deuteroisaïes és un profeta d'esperança en el cor d'un poble immers en la desesperació. Quan s'ensorren les institucions, els valors i  trontollen les antigues seguretats és el moment en què el profeta aposta per temps nous: El Senyor te pietat de Sió, te pietat de tots els seves ruïnes: convertirà aquest desert en paradís, aquesta estepa en el seu jardí. L'ompliran crits de joia i d'alegria, accions de gràcies, musiques i cants.  Is 51,3

Ara bé, aquest nou èxode abans de ser viscut com experiència històrica, és imaginat i cantat per un home que aposta per Déu en circumstàncies ben difícils. Aquest cantor té una mica de Moisès i molt d'evangelista perquè és pregoner d'uns fets tan sorprenents que apunten vers un horitzó sense fronteres. Podem preguntar-nos d'on treu el profeta el seu valor. Sens dubte que ressonaria en les seves oïdes aquella antiga promesa: “Jo seré amb tu”. No faltarien  temors ni dubtes però el profeta és l'home de l'aposta, una aposta que passa per transformar l'eclipsi de l'exili en oportunitat històrica. Aquest home està convençut de la novetat que és capaç de generar la Paraula de Déu i sap que la imaginació ha de posar-se al servei d’aital empresa; la missió li exigeix mantenir-se ferm en el somni d’un futur alternatiu a l'angosta situació que travessa el poble que ja no sap fer altra cosa que refugiar-se en efímeres evasions.

El profeta, sense altre recurs que la Paraula, ha de proporcionar mitjans que possibilitin l'esperança a una comunitat que ha perdut la confiança no sols en el seu Déu sinó també en ella mateixa. El llenguatge profètic és el llenguatge de la sorpresa, perquè només des d'aquí pot brollar un càntic nou. El Deuteroisaïes, apel·lant a la memòria històrica, retorna al seu poble la fe perduda: «No recordeu mes els fets passats, no penseu en els gestes antigues. Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n'adoneu? Obriré un camí en el desert, i rierols en l'estepa. (Is 43,18)

 Però en la vida del profeta no hi faltarà la kènosi perquè els canvis no són fàcils. L'anunci de la utopia resulta incomodant en tots els temps. Obrir camins no és fàcil perquè és quelcom que no proporciona popularitat sinó tot al contrari. Una mirada atenta a la història  mostra que són les persones creatives les que obren camins nous perquè són capaces d'aportar novetat encara que hagin de pagar un preu. Els grans enemics solen ser: la por, la comoditat, la rutina, la mediocritat...

El profeta-poeta, en la seva missió de ser germen de vida, experimentarà que ha de passar per camins de sofriment. Anirà descobrint gradualment que ha de convertir-se en instrument de salvació a través del do de si mateix. El servei a la Paraula el va transformant en Servent de Yhwh, imatge precursora de Jesús que vindrà a portar la bona notícia del Regne de Déu i acabarà essent el Messies sofrent.

Altres notícies
Jornada presencial

La renovació litúrgica des del Vaticà II

Entrevistem Mn. Josep Teixidó i Cuenca, delegat de pastoral sacramental de l’Arquebisbat de Barcelona i professor de l’ISCREB sobre el tema La renovació litúrgica des del Vaticà II. "La litúrgia és l’obra pública de la salvació de Jesucrist i que ell ha donat a la seva Església perquè la celebri, no són uns ritus buits, sinó que és la celebració de la nostra fe, fonamentada en el Misteri Pasqual de nostre Senyor Jesucrist: la seva mort i la seva resurrecció."
General

Si el gra de blat...

Amb la festa de Pasqua, es tanca la Setmana Santa. Una oportunitat per al descans i el turisme, però més encara per endinsar-se en els misteris de la vida. Les celebracions d'aquests dies proporcionen una sèrie de contrasenyes, que són claus per entendre l'existència humana. Existeixen, podem utilitzar-les, però les hem de conèixer. Les narracions evangèliques sobre els darrers dies de Jesús ens permeten interpretar el sentit més profund de la nostra vida i obrir-nos a l'espiritualitat i, fins i tot, al misteri amorós de Déu.
General

La creu

La creu és el símbol més universal del cristianisme, però què significa? Molts seguidors de Jesús cada dia fan diverses vegades el senyal de la creu. Es converteix d'aquesta manera en un signe de pietat, de pertinença, de protecció, de pregària... No obstant, la creu està unida sobretot al patiment. N'hi ha que pensen que com més pateixen millors són. D'altres, per contra, en fugen sempre que poden. Quina va ser l'opció de Jesús? Una pregunta interessant ara que entrem en les celebracions de la Setmana Santa, especialment en la litúrgia de divendres.