Hi ha llocs que predisposen a l'escolta. Montserrat n'és un. La singularitat de la muntanya, el silenci que s'hi respira i la llarga tradició espiritual que l'habita creen un marc privilegiat per aturar-se i mirar cap endins.

En aquest escenari hem compartit el curs anual de Coneixement Interreligiós que proposa el Diàleg Interreligiós Monàstic (DIM). Enguany, han estat uns dies intensos al voltant de l'obra i el pensament de "Rûmí, l'alquimista sufí del cor", guiats per Halil Bárcena.

No ens hi vam acostar per estudiar un poeta persa del segle XIII des de la distància, sinó per deixar que la seva paraula i el seu pensament ens interpel·lessin.

Rûmí no ofereix receptes ni respostes fàcils. Ho vaig poder constatar al llarg d'aquests dies. Rûmí obre portes, eixampla horitzons. La seva vida i la seva poesia conviden a desprendre'ns de les nostres certeses i a endinsar-nos en aquell espai on el silenci, l'amor i la bellesa esdevenen mestres.

Halil Bárcena, una de les veus més inspirades no només en l'àmbit de la mística islàmica, sinó també de l'espiritualitat universal, ens va anar conduint per l'univers de l'alquimista sufí amb la profunditat i la serenor de qui coneix aquesta tradició i, m'atreviria a dir, de qui la viu. Però també amb la sensibilitat de qui sap que els grans textos només cobren vida quan ressonen en l'experiència personal de cadascú.

La seva tasca com a professor és especialment valuosa per la manera com sap transmetre el coneixement des de la vida. Les seves explicacions, les lectures comentades, els espais de silenci i de reflexió compartits van anar teixint una experiència que transcendia el simple coneixement intel·lectual. En les seves paraules hi havia vida.

Al llarg d'aquests dies vaig comprendre que Rûmí no ens convida a pensar més, sinó a viure amb humilitat i senzillesa. A escoltar, a escoltar-nos i, sobretot, a escoltar aquella veu discreta que sovint queda amagada sota el soroll quotidià. Una veu que ens recorda que el camí espiritual no consisteix a anar lluny, sinó a tornar al centre de nosaltres mateixos. També vaig comprendre que la poesia de Rûmí no es pot llegir amb presses; demana ser acollida lentament, fins que cada paraula trobi el seu ressò dins nostre.

Quan les sessions acabaven i sortíem a contemplar les muntanyes de Montserrat, semblava que el paisatge continuava els versos de Rûmí. La roca, el silenci i la llum esdevenien una prolongació natural de la seva paraula.

Aleshores pensava que hi ha aprenentatges que només es poden rebre quan la bellesa, el silenci i una paraula autèntica coincideixen en un mateix temps i en un mateix lloc.

Vaig marxar de Montserrat amb moltes notes, però sobretot amb un llegat: en el camí de la vida anem despullant-nos de tot allò que ens impedeix reconèixer que Ell és sempre present. I també amb el desig d'endinsar-me encara més en la vida i l'obra de Rûmí, llegint-les i meditants-les amb la calma que elles mateixes reclamen.