El Cercle Éranos, fundat la dècada de 1930 a Ascona (Suïssa), a la vora del Llac Major, és una de les experiències intel·lectuals i també espirituals que més em fascina. M’hagués agradat estar present aquells dies per escoltar de què parlaven i per gaudir de la natura que els envoltava. 

A partir de la conferència de Toni Pou, emmarcada en els estudis de Mitologia i Simbologia de l’ISCREB, escoltem com era aquest espai de trobada interdisciplinar i interreligiós. Un model de diàleg ecumènic que neix d’un desig de recerca de sentit i de salvació personal a través del mite i del símbol.  

L’origen d’Éranos està lligat a Olga Fröbe-Kapteyn, una dona amb inquietuds teosòfiques i espirituals que es va establir a la «Casa Gabriela». Influenciada per l’ambient alternatiu i utòpic de Monte Verità, un monticle de 350 m de altura a Ascona (cantó suïs de Tesino), va decidir crear un espai lliure de dogmatismes. En aquell indret es podia copsar el moviment del nudisme, el vegetarianisme i el lliurepensament, i l’Escola de la Saviesa del Comte Hermann Keyserling. Tot això va inspirar Fröbe a impulsar el Cercle Éranos. 

El nom mateix, proposat pel cèlebre fenomenòleg de la religió Rudolf Otto, evoca la idea d’un «banquet fratern» on cada participant aporta el seu propi aliment, en aquest cas, el coneixement i la saviesa espiritual.  

L’eix vertebrador de les trobades va ser el psicòleg Carl Gustav Jung. La seva presència i la seva xarxa de contactes van atreure intel·lectuals d’alt nivell, configurant un espai on confluïen els àmbits fenomenològic i psicològic. 

Per a Jung, Éranos va ser un laboratori per debatre les seves teories de l’inconscient col·lectiu i els arquetips, aquells motlles perceptius innats (com la mare, l’heroi o el vell savi) que s’expressen mitjançant imatges simbòliques. Des de la perspectiva junguiana, els mites serveixen per amplificar les necessitats internes, esdevenint impulsors del «procés d’individuació» i del desenvolupament del ser.  

Al llarg de la seva història, Éranos va passar per diverses etapes. Una primera fase, centrada en el diàleg entre Orient i Occident, el ioga i el misticisme, va donar pas a partir de 1949 a una interpretació del mite. Va ser llavors quan s’incorporaren figures com Gershom Scholem (expert en la Càbala), Henry Corbin (estudiós de l’Islam iranià i del món imaginal) i, més tard, Mircea Eliade, qui compartia la visió dels arquetips culturals. També hi participaren teòlegs cristians com Paul Tillich, Hugo Rahner i el dominic Victor White, tot i que aquest últim va acabar enfrontat amb Jung per discrepàncies sobre la naturalesa del mal en l’arquetip de Déu.  

En la seva segona fase, la trajectòria del cercle no va estar exempta d’ombres. Durant la Segona Guerra Mundial, la neutralitat d’Olga Fröbe es va veure compromesa per concessions al règim nazi per permetre la participació de científics alemanys, fet que va allunyar pensadors com Martin Buber. Així mateix, autors com Eliade van rebre crítiques per la tendència del pensament arquetípic a anul·lar la història en favor del mite.  

Malgrat aquestes tensions, el llegat d’Éranos va perdurar. Gràcies al patrocini de la fortuna americana del matrimoni Mellon i a la continuïtat de Gilbert Durand i James Hillman, el cercle va sobreviure a la mort dels fundadors. 

Avui, simbolitzat pel monument al genius loci (el geni desconegut del lloc) al jardí de Casa Gabriela, Éranos roman com el déu Hermes: «Un pont entre mons distants que ens recorda el valor del diàleg interdisciplinari i la tolerància en la recerca de la saviesa interior».