De vegades em passa, sí, ho reconec, sense voler-ho ni buscar-ho se’m remou el cor, se’m desvaneix la pau interior… i fins i tot se’m reafirma la convicció de ser totalment vulnerable. Potser a tu, que estàs llegint aquestes paraules, també t’ocorre… Quan, per exemple, m’envadeixen sentiments pessimistes per les notícies que escolto, les guerres, les injustícies socials, justificades, fins i tot, de portes enfora; comportaments institucionalitzats que evidencien profundes incoherències, egoismes i manca de sentit comú. O quan, més a nivell personal, la meva pròpia història passada apareix amb ecos d’haver viscut situacions en la ignorància o inconsciencia, o el futur, com una cosa que ni puc assegurar per a mi, ni per als meus éssers estimats… També, ara que anem a celebrar la Setmana Santa, sento el rostre de Jesús a la creu: ell també va tenir la seva família, també ell va ser nen, jove… un ésser humà, les accions i desitjos del qual van ser fer el bé en aquest món. I per pura maldat i egoisme el van matar de manera cruel! Com és possible! Cap persona es mereix això, i menys encara ell!

I, tanmateix, hi ha alguna cosa que supera tot això, com una flor que es va desplegant a l’interior d’un mateix: l’amor. Una paraula, sí, molt repetida, tergiversada, malentesa, manipulada… però l’única capaç de donar bellesa i sentit veritable a la vida.

La presència de Jesús a l’interior em fa veure que l’amor no és un simple sentiment, per legítim que sigui. És, més aviat, un manament, per sobre de qualsevol altra convicció que un tingui. Així ho va expressar Jesús quan es va acomiadar dels seus a l’últim sopar: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres; com jo us he estimat, que també us estimeu els uns als altres” (Jn 13, 34). I, per això, perquè no és un simple sentiment, ha de manifestar-se en accions concretes: “Ningú no té més amor que aquest, donar la vida pels seus amics” (Jn 15, 13).

Un comprèn, al mateix temps, que alguna cosa que no neix d’un amor veritable no serveix de res. La mort de Jesús també s’imposa per sobre dels propis sentiments. Va ser la conseqüència d’aquest amor de Déu al món: “De tal manera va estimar Déu el món que va donar el seu Fill unigènit” (Jn 3, 16). I, sobretot, la manifestació més gran de qui és Jesús, que signa, amb la seva pròpia sang, que les seves paraules i les seves obres van ser totalment veritables. Perquè no hi ha veritable amor que no comporti veritables sacrificis.

I si el testimoni de Jesús al sopar i a la creu són una lliçó de vida, una llum pel camí, la resurrecció és el llegat, la seva herència: “va lliurar l’esperit” (Jn 19, 30). Ni els meus sentiments ni les meves conviccions han de determinar el meu ser en aquesta terra. És la seva presència viva la que hauria d’apoderar-se de mi. I així, fer realitat, amb els meus desitjos i accions, que estimar el pròxim és la manifestació de l’amor de Déu.

Un cop vaig llegir una oració que deia:

Li vaig demanar a Déu que em tregués el meu orgull… Déu em va dir: “No!… ets tu qui s’ha d’humiliar”.

Li vaig demanar a Déu que em donés paciència… Déu em va dir: “No!… la paciència és fruit de la tribulació, no es regala, cal guanyar-la”.

Li vaig demanar a Déu que em donés felicitat… Déu em va dir: “No!… Jo dono benediccions, la felicitat depèn de la teva actitud davant dels meus dons”.

Li vaig demanar a Déu que em tregués el dolor… Déu em va dir: “No!… el dolor et fa créixer més en l’amor”.

Li vaig demanar a Déu que m’ajudés a estimar els altres com Ell ens va estimar… Déu em va dir: “Sí! Ja estàs entenent la meva obra”.

S’arriba així a la convicció que Déu ho pot tot. Recordo, a propòsit, unes paraules de Teresa de Calcuta, que parlaven dels “fruits” espirituals…

“El fruit del silenci és l’oració.

El fruit de l’oració, la fe.

El fruit de la fe és l’amor.

El fruit de l’amor és el servei.

El fruit del servei és la pau”.