Una gran part de la població mundial viu pendent de la fase final del mundial de futbol que s’està jugant a Nord-Amèrica. Un esdeveniment que va molt més enllà d’una pilota, una extensió considerable de gespa tallada al mil·límetre i uns pals fent forma de rectangle amb una xarxa tensa darrera. El futbol és molt més que un esport, es vulgui o no es vulgui, ja que conté una enorme dimensió política: només cal veure les piulades extorsionadores de Donald Trump o els articles de dubtosa qualitat periodística i ètica de Mariano Rajoy. Però encara es podria dir més, el futbol, altrament, consisteix en una religió benèvola, com deia Vázquez Montalbán. Bé, això de benèvola, malauradament, es va perdent amb els anys, però és flagrant que ambdós aspectes antropològics s’abracen.

S’ha estès una teoria molt curiosa al voltant de la selecció brasilera, segurament l’equip que més ha decebut enguany. El periodista català Toni Padilla recull en un article al diari Ara[1] un seguit de publicacions a les xarxes socials en les quals s’afirma que el factor clau de la decadència de la  canarinha és el fet que s’ha produït un gir copernicà en la confessió majoritària dels seus jugadors. Així com, tradicionalment, es concebia el típic jugador brasiler com hàbil amb la pilota als peus i catòlic en la forma de parlar i de celebrar els gols, avui dia un 77% dels jugadors convocats són evangèlics. Avui dia, més d’un quart de la població brasilera es considera evangèlica; el país més catòlic del món es troba en un procés de canvi profund. En la darrera dècada, destaca el creixement desorbitat del neopentecostalisme, d’origen estatunidenc i que es caracteritza per diversos factors, com el carisma, l’ús de les emocions i de la música en les seves celebracions, a part de disposar d’un rigorisme moral desorbitat. Figures com les de l’ex-president Jair Bolsonaro representen aquest nou paradigma, molt més liberal, o llibertari, segons el qual l’eix central és l’individu i no pas el col·lectiu.

La figura de l’ex-jugador del Barça, Dani Alves, constitueix un dels relats més curiosos al respecte. Un jugador que representava l’alegria i l’exuberància del futbol brasiler, després d’uns fets molt desagradables i de la llibertat penitenciària va convertir-se en un predicador vinculat a entorns neopentecostals. També cal destacar la Bíblia que va voler mostrar Neymar quan va ser convocat per la Seleçao, personalitzada de Batman[2]. Augmenten els detalls pintorescos, la qual cosa amaga una visió molt dogmàtica i plena de teologia de la prosperitat, que figures com els milionaris jugadors de futbol són aprofitades per impactar a la població, especialment entre les seves capes més vulnerables.

La pregunta és: la visió religiosa dels diversos membres d’un equip pot fer variar la manera de jugar a futbol? Que la derrota davant Noruega amb un 33% de possessió de pilota sigui fruit de la confessió religiosa dels seus jugadors i aficionats és simplificar una realitat eminentment complexa, però obre un debat suggerent. L’individualisme creixent, especialment en aquestes branques evangèliques, juga en contra de l’esperit autèntic d’un esport col·lectiu, en el qual les combinacions i el coneixement dels moviments del company són essencials per a guanyar partits. Tot i això, també és cert que els seguidors emfatitzem les estrelles mediàtiques, comprem samarretes dels qui marquen gol o generen més dosis d’espectacle. I és indubtable un gran nombre de jugadors brasilers han copat les portades dels diaris i estat comparats amb divinitats celestials, també a casa nostra.

Una de les conseqüències de la globalització és la pèrdua de certes característiques pròpies de certes regions del món. L’evolució de la Seleçao mostra un canvi d’una religió festiva i, permeteu-me la metàfora, carnavalesca, a una religió continguda i marcada per l’esperit del rendiment, com el que dictamina el dia a dia de les persones corrents. L’estil desenfadat que va ser conceptualitzat com a jogo bonito s’ha vist transformat en una pràctica austera del futbol, protagonitzada per un seguit de jugadors més continguts i, permeteu-me de nou, avorrits. El futbolista brasiler ha deixat de representar l’elegància i l’exuberància, per esdevenir un model d’emprenedor de si mateix, preocupat per la mateixa eficiència que busquen les altres seleccions. Avui dia el futbol, i l’esport en general, està marcat per mesures quantitatives de múltiples indicadors, ja que l’autèntica religió mundial és la raó instrumental, tal i com deia Horkheimer, i la seva promesa d’optimització constant.

I és que quan el rendiment esdevé fe, el joc deixa de ser una festa.