L’article d’opinió del professor de l’ISCREB Marc Mercadé, publicat a la secció d’opinió de l’Arquebisbat de Barcelona, analitza l’apartat “Junts per la missió” del Document final del Sínode dels Bisbes, concretament els números 75 al 78. Aquest apartat forma part de la segona secció del document, “En la barca junts”, centrada en l’estructura de l’Església i en la conversió de les relacions dins la comunitat cristiana. El text s’ha de situar en el context de la necessitat de transformar el tarannà de les relacions, tant internes com externes, per desenvolupar millor l’estil propi d’una Església sinodal missionera. L’autor subratlla que el punt de partida de l’aplicació és el context concret de l’Església catalana, definida com una societat plural, intercultural i profundament secularitzada, on la veu eclesial és cada vegada més minoritzada.

En els números previs (68-75) s’exposa l’articulació dels ministeris ordenats, però l’apartat “Junts per la missió” es diferencia per centrar-se en carismes i ministeris no ordenats i per la poca referència a documents magisterials. Només es citen dues cartes apostòliques del papa Francesc sobre els ministeris de lector, acòlit i catequista (núm. 75). Segons l’article, aquesta escassa referència indica que es tracta d’un terreny encara per definir, obert a noves formes de ministeris i carismes laicals. El Sínode anima, ad intra, a examinar quins nous ministeris són necessaris en el dinamisme missioner actual, comptant amb la participació dels laics, homes i dones (núm. 76-77).

Per a la implementació d’aquests nous ministeris, l’autor assenyala la necessitat d’una anàlisi acurada i realista, com la que va fer el jesuïta Bernard Sesboüé fa tres dècades a França en el seu llibre No tingueu por!. Aquesta referència serveix per destacar la importància d’afrontar sense por el futur i la necessitat dels ministeris no ordenats en el context actual. L’article insisteix que les respostes d’altres èpoques no serveixen, ja que el context ha canviat radicalment a causa de la profunda secularització.

El text també aborda la dimensió ad extra de la missió. Afirma que l’Església només pot tenir sentit si és capaç de sortir cap enfora amb una conversió de les seves relacions amb els contextos socials. Aquesta sortida implica sentir el sofriment del món i curar les ferides d’un sistema econòmic que, en paraules del sociòleg Zygmunt Bauman, genera “deixalles d’humanitat”. L’article esmenta igualment l’Exhortació Apostòlica Dilexi te del papa Lleó XIV, que situa els desemparats i marginats al centre de l’acció de l’Església, i recorda la paràbola del bon samarità (Lc 10,25-37) com a model de proximitat envers els qui han quedat als marges.

Finalment, el número 78 destaca la necessitat d’acollir i escoltar tothom. L’article subratlla que, en una societat mancada d’escolta, els cristians han d’aprendre a escoltar sense jutjar, amb una actitud atenta i sanadora, fins i tot envers aquells que no compleixen els requisits d’una vida “catòlicament exemplar”. Es recorda que l’oferta de salvació de Jesús és universal (Mt 28,18-20) i que el ministeri de l’escolta i l’acompanyament hauria de dirigir-se especialment als qui estan al marge de la comunitat eclesial, als qui tornen després d’allunyar-se i als qui busquen la veritat. L’article conclou plantejant la qüestió de com acollir i escoltar aquells que se senten lluny del Senyor, incloent-hi persones desenganyades pels escàndols eclesials o en situacions com homosexuals, separats i tornats a casar o parelles ajuntades.