Vaig participar en una jornada de reflexions compartides, centrada especialment en l’àmbit de la pastoral educativa. Per afavorir el diàleg, els organitzadors ens van dividir en petits grups. Hi van sorgir intervencions de gran profunditat, formulades amb pausa, escolta i fondària. En el rerefons de moltes d’aquestes aportacions s’hi percebia un món marcat per la polarització: entre allò global i allò particular, entre l’exclusió i la inclusió, entre el públic i el privat, entre la burocràcia i l’educació, entre el gaudi i l’aprenentatge.

Aquests dilemes resulten incòmodes. Sovint hi ha la temptació de suprimir un dels dos pols per tal d’eliminar la tensió. Però la polarització no es resol negant la complexitat, sinó aprenent a habitar-la.

La confrontació, la lluita, l’enfrontament… són dinàmiques dominants en la vida pública. N’hi ha prou d’escoltar algunes declaracions polítiques per adonar-se que no es busca el diàleg, sinó el xoc i la desqualificació de l’adversari. En molts altres àmbits passa el mateix. La simplificació agressiva —el titular fàcil, la frase feridora, la imatge que desactiva l’escolta— és destructiva. No calen bombes: n’hi ha prou amb omplir el cel de drons programats per destruir.

Davant d’aquesta lògica de força, la recerca de l’harmonia proposa un altre camí. L’harmonia no significa uniformitat, sinó integració respectuosa de les diferències. Les tensions entre oposats no són amenaces, sinó oportunitats de complementarietat. Així ho reconeix la saviesa de moltes cultures: el yin i el yang en la tradició xinesa, la dialèctica hegeliana entre tesi i antítesi, o fins i tot la visió bíblica d’un Déu que uneix justícia i misericòrdia.

Mirar amb ulls d’harmonia allò masculí i allò femení, la raó i l’emoció, la tradició i la innovació, no vol dir diluir-ne els trets distintius, sinó ressaltar la riquesa que cadascun aporta. L’harmonia neix de la fluïdesa, no de la rigidesa. Accepta que dues idees en tensió poden ser simultàniament certes des de perspectives diferents. Es cultiva amb escolta, cura i obertura. Reconeix que del creuament d’oposats poden sorgir solucions noves, més fecundes que cada pol per separat.

L’alternança dels contraris no és només inevitable: és vital. El creixement humà —personal, educatiu, espiritual— necessita el ritme, l’oscil·lació, la tensió que no paralitza, sinó que desperta. L’harmonia profunda no consisteix a resoldre totes les contradiccions, sinó a habitar el misteri que les sosté i les connecta. Una persona dominada per l’ego difícilment podrà viure en harmonia. L’ego vol guanyar, imposar-se, tenir raó. Però les veritables batalles es lliuren dins del cor de cadascú. Com diu la mare al protagonista de El meu peu esquerre: «És en el cor on es guanyen les batalles». Sense harmonia interior, la polarització exterior seguirà imposant-se. Ens podem sentir guanyadors, però potser a costa de perdre allò més valuós: l’amor, la pau, la felicitat compartida.