Començo amb una afirmació ràpida: el que celebrem els dies de Setmana Santa constitueix el nucli de l’evangeli, i si molt m’apureu, constitueix l’Evangeli. Així ho trobem en 1Co 15,1-5:

Us recordo, germans, l'evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu... Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s'aparegué a Cefes i després als Dotze.

Per tant, l’evangeli es redueix (en el millor sentit del terme) al fets de Setmana Santa. Aquest apunt situa el gènere literari «evangeli», que passa per ser una aproximació a l’itinerari vital de Jesús, en el seu just lloc. Els Sinòptics distribueixen l’itinerari vital de Jesús amb un esquema simple: (a) naixement (només Mateu i Lluc), (b) ministeri a Galilea, (c) camí cap a Jerusalem, (d) últims dies a Jerusalem. Doncs bé, l’últim element de l’esquema carrega amb bona part del pes dels evangelis. Mateu hi dedica 8 capítols d’un total de 28 (28,6% de l’evangeli). Marc augmenta el percentatge fins al 37,5% (6 capítols d’un total de 16). I Lluc se situa en el 23% (6 capítols de 24). Conclusió: els fets de la Setmana Santa representen entre una tercera i una quarta part de tot l’evangeli, en números rodons, per explicar una sola setmana de tota la vida de Jesús!!! Afegim-hi que els fets de Setmana Santa es redueixen, en realitat a quatre dies: l’entrada a Jerusalem, l’últim sopar, la mort, i les aparicions del ressuscitat quan es constata que la tomba és buida. Algú recorda què va fer Jesús dilluns, dimarts i dimecres sant?

Imagineu què pot significar el fet d’explicar la vida de Jesús centrant-ho gairebé tot en quatre dies! Aquests dies son essencials per entendre qui és Jesús. Més que episodis afegits en continuïtat a episodis anteriors, en son la culminació. Sense aquesta setmana no s’entén res de Jesús. Un episodi clar en aquest sentit és el de la multiplicació dels pans («Jesús va prendre els pans, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans i en donava als seus deixebles...»). Resulta impossible que aquest episodi i el de l’últim sopar no remetin l’un a l’altre.

L’evangeli de Joan (dedica 10 capítol d’un total de 21 a l’última setmana de Jesús, un 47,6%, gairebé la meitat de l’evangeli!) va en la mateixa línia, encara més exagerada. En 2,22 (discussió sobre el temple), l’evangelista avisa: «Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en la paraula de Jesús». Curiosament ho diu aquí, sense esperar a fer-ho quan Jesús ressuscita. Els fets i les paraules de Jesús s’entenen a la llum de la Pasqua en el moment en que passen. Un altre exemple de Joan: «Qui menja aquesta pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per la vida del mon» (6,51). Jesús no va pronuncia aquestes paraules durant l’últim sopar, sinó en una altra ocasió! L’últim sopar se centra en el rentament de peus: «Va estimar als seus que eren al món fins a l’extrem» (13,1); «Us he donat exemple, perquè, tal com jo us he fet, ho feu també vosaltres» (13,15); «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (13,34). I a més, l’evangelista disposa l’últim sopar com un gran espai en què Jesús transmet el seu testament (la seva aliança) al llarg de cinc capítols (cc. 13-17). La Setmana Santa actua com l’Esperit que Jesús promet: «L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (Jn 14,26).