L’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) va celebrar el seu 25è aniversari amb “Arrels i Ales”, un recital poètic i musical concebut com un viatge simbòlic per la identitat, la pertinença i l’esperança. Durant prop de tres quarts d’hora, poesia, música i reflexió es van entrellaçar per evocar la memòria de la institució i la seva projecció de futur.

Un relat en quatre moviments: arrels, fe, ales i equilibri

El fil narratiu es va articular a partir de les metàfores d’“arrels” i “ales”, amb tres veus protagonistes —Laia, Ezequiel i José María— i la participació inicial i final del director de l’ISCREB, Ramon Batlle. L’acte es va obrir amb la peça Spiegel im Spiegel d’Arvo Pärt, una música de transparència cristal·lina que va preparar el terreny per a les primeres paraules dels intèrprets: “les arrels com la terra que ens sosté” i “les ales com el símbol del somni i el diàleg que ens impulsen”.

Arrels: la comunitat com a fonament

El primer bloc, dedicat a les arrels, va posar el focus en la identitat col·lectiva i la força de la comunitat. José María va obrir amb una declaració de principis: “Som terra i som memòria. Cada arrel ens uneix a la història, a la llengua i a la veu dels qui ens han precedit.”

La música d’Hildegard von Bingen (O vis aeternitatis) hi va afegir un to místic, mentre els versos de Maria-Mercè Marçal, J.V. Foix i el Salm 137 van traçar un pont entre l’arrelament i l’enyorança.

El pòsit de la fe: saviesa compartida. 

En el segon bloc, el piano íntim de Clara Peya va acompanyar una reflexió sobre la fe com a arrel interior. S’hi van combinar textos de Jeremies, Santa Teresa de Jesús, l’Alcorà i Hildegarda von Bingen, en un diàleg interreligiós que reivindicava la saviesa com a espai comú entre tradicions.

Ales: la projecció cap al futur
El tercer moviment, acompanyat per la música de Hania Rani, va obrir-se a l’esperança i al futur. “Ara deixem que la memòria esdevingui impuls. Que les arrels ens donin ales”, va dir José María. Els textos de Miquel Martí i Pol, Montserrat Abelló i Isaïes van il·luminar aquest vol simbòlic amb un missatge de confiança i renovació.

Les ales arrelades: síntesi i equilibri

El tancament, amb Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi, va buscar l’equilibri entre tradició i futur. Ezequiel va recitar els coneguts versos de Juan Ramón Jiménez —“Raíces y alas, pero que las alas arraiguen y las raíces vuelen”—, convertits en lema de la celebració. Laia hi va afegir un fragment de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, abans de cloure amb la frase que resumeix l’esperit del recital: “Arrels i ales: la memòria que ens eleva, i el vol que mai oblida d’on ve.”

Una cloenda de gratitud i serenor

El director Ramon Batlle va tancar l’acte amb paraules d’agraïment, mentre sonava la Gymnopédie núm. 1 d’Erik Satie, que va aportar un to de serenor i comiat.

“Arrels i Ales” va ser més que un recital: un espai de trobada entre poesia, fe i art, on la memòria i l’esperança van dialogar per imaginar el futur de l’ISCREB amb una llum renovada i profund sentit espiritual.