El dret a no professar, no exterioritzar ni haver de donar explicacions públiques sobre les pròpies creences ha centrat la ponència de Moriah Ferrús, filòloga hebrea i representant del Departament d'Afers Religiosos, titulada "Dimensió passiva de la llibertat religiosa". Durant l'acte, Ferrús ha explicat que la dimensió passiva consisteix, de manera senzilla, a posar un "no" davant dels drets actius: el dret a no ser forçat a manifestar la ideologia o la religió, i a no rebre coaccions ni intromissions públiques en les creences personals. La ponent ha alertat que, tot i estar garantida sobre el paper, la intimitat de les persones que professen religions minoritàries a Catalunya comença a ser "problemàtica" en el dia a dia.

Ferrús ha iniciat la seva intervenció aportant tres precedents històrics per contextualitzar la qüestió. En primer lloc, ha citat el savi babilònic del segle III Samuel de Neardea i la seva màxima Dinà de-mal juta dinà («la llei del regne és llei»), que ja en l'antiguitat justificava la limitació civil de les manifestacions externes de la religió per raons d'ordre públic. Posteriorment, s'ha referit a la Libornina (1591-1593) a la Toscana de Ferran I de Mèdici, un document que concedia llibertat als jueus per exercir la seva fe «sense ser molestats o inquietats», anticipant l'actual dimensió passiva. Finalment, ha contraposat el fort control estatal de l'època de Napoleó Bonaparte amb el model de la Declaració d'Independència i la Primera Esmena dels Estats Units, defensat per rabí de la sinagoga de Nova York Gershon Mendez Seixas, basat en la no-ingerència absoluta de l'autoritat política en la consciència individual.

La conferenciant ha recordat que, en el marc jurídic actual, la dimensió passiva es fonamenta en tractats internacionals com la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) o el Conveni Europeu dels Drets Humans, i a nivell estatal en l'article 16.2 de la Constitució Espanyola, que estableix que ningú pot ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences. Així mateix, ha esmentat la Llei catalana de centres de culte del 2009 com un text que, tot i el seu caràcter organitzatiu, limita la intervenció administrativa per evitar ingerències injustificades.

Tot i així, Ferrús ha remarcat que la llibertat religiosa passiva no és un dret absolut i troba els seus límits externs en la salvaguarda de la seguretat, la salut i la moral públiques, així com en els drets de tercers. Davant d'un conflicte de drets, ha rebutjat les solucions automàtiques i ha advocat per aplicar el principi de proporcionalitat (que la mesura sigui adequada, necessària i la menys restrictiva possible), definint qui ha de resoldre aquests casos com un «funambulista-equilibrista», ja que les confessions religioses no són blocs homogenis i conviuen múltiples opinions i corrents en el seu interior.

La ponent ha traslladat la teoria a la realitat quotidiana denunciant pressions en l'àmbit laboral, sanitari o educatiu. Com a mostra, ha relatat un cas real succeït el dia anterior, en què tota una classe de primer de l'ESO va demanar explicacions a un alumne jueu fins a provocar-li un atac d'angoixa, davant d'una mestra que erròniament es pensava que obria un espai de diàleg. Ferrús ha clos la conferència reivindicant que la religió és un element identitari, cultural i generacional que expressa la dignitat humana, i ha instat les administracions i espais públics a garantir que ningú s'ha de veure obligat a justificar-se o manifestar-se per raó de la seva tradició.