Nicea, 1.700 anys després: quan la teologia es troba amb la política

L’any 325, a la ciutat de Nicea, es va celebrar el que seria el primer concili ecumènic de la història cristiana. Hi van assistir entre 200 i 280 bisbes, convocats per  l’emperador romà —Constantí— que encara no havia rebut el baptisme. Ara fa 1.700 anys d’aquell esdeveniment i la professora NúriaMontserrat Farré ha volgut revisar-ne el significat i la transcendència en una conferència recent, oferint una mirada històrica, teològica i crítica d’aquest moment fundacional per a la doctrina i l’estructura de l’Església.

De la senzillesa del missatge de Jesús a la complexitat dels dogmes

Farré parteix d’una constatació: la comprensió trinitària de Déu que avui sembla tan assumida —Pare, Fill i Esperit Sant— no va ser evident des del principi. Al començament, només la figura del Pare era indiscutida. El Fill, revelat en el Nou Testament, va generar debat sobre la seva naturalesa: era Déu o una criatura divina però inferior? I l’Esperit Sant, tot i la seva presència activa, no va ser reconegut com a tercera persona fins dècades més tard, al Concili de Constantinoble (381).
Aquest llarg procés de definició doctrinal respon a una necessitat: passar d’una fe viva i narrativa a una teologia sistemàtica, capaç de donar respostes davant les dissensions internes. Primer es va haver de definir qui era Déu (la Trinitat), per després poder discernir qui era el Crist (la cristologia).

Arri, Alexandre i la crisi d’identitat cristiana

El Concili de Nicea es va convocar per resoldre la crisi arriana. Arri, sacerdot d’Alexandria, afirmava que el Fill no era de la mateixa naturalesa que el Pare. Aquesta visió, que evocava el pensament platònic del demiürg, qüestionava la divinitat de Crist i agitava l’Església. Alexandre, patriarca d’Alexandria, amb el suport d’altres bisbes, va condemnar Arri, però aquest va continuar propagant la seva doctrina amb enginy i suport episcopal, com el d’Eusebi de Cesarea.
Davant la divisió creixent, Constantí, preocupat per la unitat de l’Imperi, va optar per intervenir. Va confiar en Osi de Còrdova, qui, en veure la dificultat de resoldre el conflicte bilateralment, proposà convocar un concili universal. Nicea esdevé, així, l’escenari on teologia i política es troben per primera vegada amb tota la seva força.

El paper de Constantí: impulsor, mediador... o manipulador?

Tot i no estar batejat, Constantí va jugar un paper central: va facilitar la trobada, va allotjar els bisbes i va establir l’objectiu polític d’afavorir una unitat religiosa que consolidés el seu poder imperial. Entre els participants hi havia figures destacades com Osi, Alexandre i el seu diaca Atanasi, però també simpatitzants d’Arri. Malgrat les simpaties inicials de l’emperador cap als arrians, el Concili acabaria condemnant la seva doctrina i afirmant que el Fill és “consubstancial” al Pare.
Tanmateix, les fonts sobre aquest concili són escasses, fragmentàries i marcades per biaixos ideològics. L’obra principal, La vida de Constantí d’Eusebi de Cesarea, és apologètica i gens imparcial. A més, sorprèn el silenci de les fonts durant dècades després del Concili, fet que fa pensar en la persistència de tensions, especialment a l’Orient cristià.

Una aliança incòmoda: l’Església i el poder

Un dels aspectes més rellevants de la conferència de Farré és la manera com es qüestiona la suposada ruptura constantiniana. Ja al segle III hi havia precedents d’intervenció imperial en afers eclesials. El sínode d’Arles (314), convocat també per Constantí, n’és un exemple. La relació entre Església i Estat, doncs, no comença a Nicea, però sí que es transforma profundament.
El vincle entre els bisbes i l’emperador es manifesta amb força: banquets imperials, presència dels prelats a la cort, col·laboració política... Aquesta relació va ser fortament criticada per grups com els donatistes i per teòlegs que advertien del risc de submissió. Autors com Newton, Simonetti o Pietri han destacat aquesta aliança com una de les grans tensions del cristianisme antic. Pietri, de fet, afirma que Constantí governava sobre tres pilars: l’administració, l’exèrcit i l’episcopat.
malgrat haver estat peça clau a Nicea, valorava més el Concili de Jerusalem-Tir (335), on la unitat entre poder civil i religiós es celebrava explícitament (aquest era Eusebi de Cesarea a la Vida de Constantí). Després de la mort de Constantí, Osi mateix es va distanciar del poder imperial. Aquest gir anticipa el que serà un llarg conflicte: bisbes submisos versus bisbes resistents. La figura d’Ambrosi de Milà davant l’emperador Teodosi en serà un paradigma.

Nicea, avui

El Concili de Nicea no només va definir dogmes, sinó que va inaugurar una nova manera d’entendre l’Església: no només com a comunitat de fe, sinó com a estructura amb poder, vinculada al poder. A 1.700 anys de distància, potser val la pena tornar a aquell moment amb mirada crítica: no per desacreditar-lo, sinó per reconèixer com de fràgil, negociada i polièdrica és sempre la veritat quan s’expressa dins la història.