La nació veneçolana porta uns anys submergida en una crisi social, política i econòmica de difícil solució. Paradoxalment, la principal causa de tanta precarietat és la seva pròpia riquesa: el petroli. Un producte ambicionat per unes elits disposades a saquejar el que faci falta per a incrementar els seus dividends.

Ara bé, compten amb la complicitat dels ciutadans del món desenvolupat llur benestar creix quan es modera el seu preu. Els primers colonitzadors comparen el que avui és Veneçuela amb el "Paradís Terrenal" i la van denominar "Terra de Gràcia". Inclòs el seu nom ens evoca la ciutat de Venècia, la sumptuosa potència comercial del Mediterrani d'aquesta època.

Tot i l'abundància, avui els seus habitants pateixen la flagel·lació d'una escassetat injustificada. La prodigalitat de la natura contrasta amb l'ambició d'uns pocs que conspiren per apropiar-se en exclusiva d'uns recursos extraordinaris. Mentrestant, el poble, cansat de patir tantes penúries, s'ha llançat als carrers per reclamar una solució. Tanmateix, la seva protesta xoca amb el discurs de la llibertat. Sí, els líders polítics – d'aquí i d'allà, del Nord i del Sud, d'Orient i d'Occident- s'atribueixen la legitimitat en la defensa d'aquest bé preuat, la llibertat. Això no obstant, sovint les seves paraules són cortines de fum que amaguen interessos més prosaics i inclòs espuris.

Mentre la gent arrisca les seves vides al carrer, els que realment decideixen el destí de les nacions que s'afanyen a realitzar càlculs sinistres per a no perdre profit en festí del petroli. Poc importa l'avenir de milions de persones, en la ruleta del començ internacional prevalen altres prioritats. No podem fer oïdes sordes al clam dels veneçolans. Ha de ser un revulsiu que desperti les nostres consciències adormissades, massa acostumades al benestar que ens proporciona el malbaratament de l'or negre.