A les catacumbes de Sta. Príscila, Roma, hi ha la que es considera la primera imatge de la mare de Déu (circ. 230 dC): amb ella, una figura identificada amb Balaam assenyalant un estel, “... surt de Jacob una estrella, s’aixeca un ceptre a Israel...” (Nm 24,17); algun autor relaciona l’estrella i el ceptre amb David. A la narració de Balaam trobem diversos referents simbòlics carregats de significació i alguns d’ells emparentats amb les narracions del Naixement: l’àngel amb una funció enunciativa, la somera (la femella de l’ase) símbol d’humilitat i fortalesa (malgrat no sempre la seva imatge té un referent positiu), l’estel símbol de la reialesa i de la divinitat que el cristianisme l’interpreta en clau messiànica (és l’estel del Benedictus de Lluc), el ceptre símbol del poder reial (una reialesa que ”no és d’aquest món”). Els Pares de l’Església s’han ocupat de Balaam, de l’episodi de la somera i de l’oracle de l’estel amb interpretacions diverses; Ireneu atribueix a Isaïes la profecia. La referència artística a la narració de Balaam la trobem per exemple, al capitell de San Zoilo de Carrión de los Condes, Palencia-cir 1100; el capitell de la catedral de Jaca, Huesca-circ 1100, al capitell del Panteón Real de San Isidoro de León-s. XII, entre altres.

A la mitologia grecoromana els déus es traslladen en carruatges sumptuosos tirats per animals considerats nobles: cavalls, coloms, lleons, galls dindis, cavallets de mar, serps amb ales, àguiles... Jesús entra a Jerusalem damunt un pollí (ase jove), un animal amb controvèrsia significativa que pot anar del ridícul a la representació de la majestuositat. Això és el símbol: la representació d’allò que no és però sí ho significa, el símbol captura la realitat dient alguna cosa d’allò a que es refereix. Al cristianisme, l’estrella interpretada en sentit messiànic, en si mateixa és un astre però té característiques que afavoreixen tal interpretació (lluminositat, presència en l’obscuritat, llunyania-proximitat, visibilitat, misteri...), també té unes arrels i història cultural que fan sigui quelcom més que un astre, sense deixar de ser-ho.

Francesc Camprubí a “El bou i l’ase en el pessebre” (RCatT XIV (1989) 441-451), ens parla del sentit del Nadal a través de la simbologia del pessebre. Tant se val que l’imaginari simbòlic del Nadal s’ajusti o no a la realitat del moment històric, el bou i I'ase s'han representat en el pessebre prop de l’Infant en diverses actituds i expressions. A Francesc d'Assís -el Poverello, li va semblar la cosa més natural posar un bou i un ase en el pessebre vivent que escenificà en la Missa de Nadal a Greccio l'any 1223. També avui cal veure en l’àngel (“d’ales daurades” del “Pessebre” de Joan Alavedra musicat per Pau Casals) l’anunci de la presència del mateix Déu en la realitat, l’anunci de la possibilitat de l’encontre entre la divinitat i la humanitat. Cal veure en l’estel la llum per anar-la cercant i descobrint malgrat la distancia; cal veure en l’ase la fortalesa i l’humilitat que demana cada moment del present (sense oblidar que, si convé, l’ase pot mossegar i, a vegades, ho fa); també cal tenir “ulls de bou ben oberts, contemplatius, per a copsar un xic, tot «rumiant» humilment, l'inescrutable mirabile mysterium de Nadal” (sic).