Logo

Actualitat

Siràcida: “Sou convidats, doncs, a llegir aquest llibre amb benevolència i atenció”

Rosa M. Boixareu, professora de "Introducció a l'Antic Testament" i "Literatura jueva en època intertestamentària" - General

El llibre de Ben Sira, escrit en hebreu, se situa entre finals del segle III aC i començaments del segle II aC; no pertany al cànon jueu però és citat en els escrits rabínics. El net de l’autor, per allà el 132 aC, en troba un exemplar a Egipte qualificant-lo de “gran valor educatiu” motiu pel qual s’afanya a traduir-lo al grec. El llibre conrea varietat de temes emmarcats en l’àmbit de la saviesa com a fruit de l’experiència i la reflexió del seu autor amb intencionalitat instructiva, dit amb poques paraules. Solament en faig l’esbós de dos escenaris que, al meu entendre, s’encaixen l’un amb l’altre: el món educatiu, i el perfil dels tres agents principals: qui educa, qui rep l’acció, l’entorn.
 
Me’n vaig cap a la Grècia dels segles V-II aC, quan la “curiositat” i el “qüestionament” vers el que ens envolta és condició de possibilitat, per exemple, per a la metodologia racional i pràctica hipocràtica: observació, anàlisi, coneixement i acció conseqüent (per què passa el què passa?: la recerca de la causalitat). Amb Grècia el llenguatge esdevé un recurs racional, dóna forma a la realitat, la defineix i relaciona. Ben Sira no és lluny de tot això: el seu llenguatge cerca apropar “a viure conforme a la Llei de Déu”. El pròleg que tenim és tota una declaració d’intencions: el poble d’Israel és dipositari d’un patrimoni inestimable (Llei, Profetes i Escrits), font de coneixement amb el que el seu avi en compon “un escrit d’instrucció i de saviesa”; convida a llegir-lo “amb benevolència i atenció”, demanant indulgència pels possibles errors de traducció, “per a ús d’aquells qui, lluny de la seva pàtria, es proposen d’aprendre a viure conforme a la Llei de Déu”. Ben Sira és un llibre racional i pràctic: saber per saber què fer. No es tracta d’un coneixement eixut sinó integrat en el dia a dia: “el saber” ha de tenir la seva conseqüència “pràctica” (què fer) i tant l’un com l’altra demanen fer-se preguntes i cercar respostes. És una pedagogia de vida que convida a observar i posar en pràctica la Llei a l’estil del corrent sapiencial bíblic: reflexionar sobre la manera d'utilitzar aquest “saber” destinat a la felicitat de tots.
 
Breument, anem al segon escenari. Els actors. Al meu entendre, l’educant (qui exerceix el mestratge de l’ensenyament) ha de viure amb il•lusió i generositat, amb engrescament, la complexa tasca de descobrir a l’”altre” les possibilitats i límits que li pertanyen i les possibilitats que se li ofereixen, amb actitud convençuda sense oblidar els condicionaments de tot tipus que modulen i restrenyen tal estil. És a dir, hi ha una deu inexhaurible relligada amb el saber i el fer del que parlo més amunt. Si d’això se’n pot dir vocació, doncs, aquest actor ha de ser vocacional, i ha d’aprendre a fer-se “escoltar” (res a veure amb “imposar”). És a dir, ha de ser una persona amb autoritat: s’ha de guanyar el respecte i l’apreci pel que és i per allò què fa com una mena de boomerang que reconeixent i respectant en l’altre allò què és i allò què fa, se li retorna; de la mateixa manera que llegir no vol dir saber relligar les lletres sinó saber captar el missatge que contenen, saber-lo interpretar i actualitzar. Seguint el fil del dit fins ara, en el cas de Ben Sira saber què vol dir viure segons “la Llei de Déu” no és poca cosa per quan demana, si més no, implicar la pròpia vida en tal “saber”: es tracta d’una constant interrogació sobre el sentit i la pràctica que se’n deriva, es tracta de fer “memòria” actuant de la seva lectura.  “Sou convidats, doncs, a llegir aquest llibre amb benevolència i atenció...”.