Logo

Actualitat

"Ressorgir quan gairebé no queda res"

Rosa M. Boixareu - General

Ez 37,1-14

Situació de lloc: finals del s. VI a Judà/Babilònia (?), deportacions, destrucció, saqueig… s’ha perdut tot, catàstrofe política i teològica. Es posa en entredit la confiança en les promeses de Jahvè, és un poble sense futur que es pregunta: som els elegits/estimats de Jahvè? El profeta parlarà a un poble abatut pels esdeveniments on el pes de la culpa (quina culpa?) agreuja el patiment humà.

 
Ezequiel descriu la revitalització dels ossos secs en una imatge literària de gran bellesa, d’impacte visual i vital: significa ressorgir col·lectivament i individual a una nova vida quan gairebé no queda res, essent “la mà de Jahvè” (v 1) la que empeny Ezequiel a dir una “paraula” reconstructora que necessita els seus manobres, com a Gn 1, 26-27. Cal llegir el text, tornar-hi, i tornar-hi.
 
L’actualitat necessita de tal lectura i interpretació. Una ombra d’abatiment i descoratjament ens cobreix dia a dia quan els mitjans de comunicació ens posen davant els ulls una realitat que humanament i teològica ens sobrepassa: el mar i la terra han esdevingut un turment i una sepultura no desitjada pels seus morts, han esdevingut la riota de la vida i del benestar, han esdevingut, una vegada més, una sacsejada a la responsabilitat personal i col·lectiva. L’Adam és l’estimat de Déu?: però, ¿On és Déu? ¿Com pot tolerar aquest excés de patiment i destrucció? (Benet XVI a Auschwitz-Birkenau, 28 de maig 2006).
 
Malgrat tot, Ez 37,1-14 diu que Déu és, hi és i té cura de la realitat, juntament amb tots nosaltres: Ell fa que la sang torni a circular, que la pell cobreixi un cop més els ossos desencarnats, que la vida ressorgeixi quan tot sembla acabat, i convida a “escoltar” (v 4). El profeta dóna un missatge d’esperança, no de visibilitat de la divinitat com a tal. Calen “mans” humanes, manobres, que construeixin aquest retorn a allò que hauria de ser i no és: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo...”, Gn 1,31a.
 
¿Anem com els deixebles d’Emaús allunyant-nos de Jerusalem, de la realitat, amb paraules de dubte i lamentació, en comptes d’apostar per fets que promoguin el benestar? ¿Hi ha tal voluntat?