Logo

Actualitat

Qüaresma: això era i no era

Antoni Pou, professor Iscreb - General

En el nostre camí quaresmal cap a la joia de la Pasqua, uns dels textos que la litúrgia ens ofereix és la paràbola del Fill pròdig. El temps de Quaresma és com un viatge pel desert cap a la terra promesa. Aquest viatge però no es fa pels camins i les viles de la nostra terra, sinó a través de la geografia del nostre cor.

 
I no hi ha res tan valuós per conèixer el nostre món interior com els contes, les rondalles, les narracions, les paràboles. Quan Déu es va encarnar en Jesús, a través dels evangelis es va fer també literatura, es va fer conte, es va fer paràboles del Regne.
 
Alguns dels evangelis ens diuen que a Jesús li agradava de pregar sol, de tenir moments llargs de silenci. És difícil d’imaginar aquest col•loqui de Jesús amb Déu. Els seus deixebles ens diuen que Jesús en aquests moments d’interiorització s’adreçava a Déu com “Abba”, Pare.
 
Possiblement va ser en un d’aquests col•loquis silenciosos i amorosos, on Jesús li va sorgir la inspiració de la Paràbola del Fill pròdig. La contemplació va transformar Jesús en un poeta, en un narrador de paràboles i de rondalles.
 
Jesús sabia que la vida era com un viatge cap a la terra promesa, cap a la casa d’aquell Pare bo que ell meditava nit i dia dins el seu cor. Jesús es va adonar que si parlava amb un llenguatge de dogmes, o amb moralismes no arribava a la gent; i per això, quan un dia uns fariseus murmuraven perquè molts que no complien la Llei i les tradicions s’acostaven i escoltaven Jesús embadalits, ell començà un conte:
 
Un home tenia dos fills. El gran assenyat, complidor, sempre a casa, sempre treballant; en canvi el petit vol conèixer la vida, vol anar a l’aventura. Altres contes que tots coneixem tenen el mateix esquema. Algunes vegades en els contes, són dos els fills, altres vegades tres. “Un llenyater pobre tenia dos fills”, comença el conte de Hansel i Gretel; “un rei tenia tres fills, i el més petit era en Bernadet”, comença la rondalla mallorquina de la Flor romanial. Dos fills o tres fills, però que en realitat és una sola persona. Els personatges dels contes no són només fantasia, són paratges de la nostra geografia interior. El dia menys pensat ens podem trobar que actuem de la mateixa manera que el fill petit de la paràbola d’avui, o que siguem com Hansel i Gretel, feliços i contents de fartar-se amb la casa de xocolata, no sabent que hi ha una bruixa dintre.
 
Però, per moltes bruixes que hi hagi en les cases de xocolata, per molt malament que s’ho passi el Hansel dins la gàbia, o per molta fam que tingui el fill pròdig guardant els porcs, mai està tot perdut. Sempre és possible el retorn a casa.
 
Potser necessitàvem fer la prova de sortir de casa nostra per valorar més el bo que hi teníem allà; com en la narració del Petit Príncep, necessitava viatjar per tots els planetes, per conèixer, al final, el valor del nostre planeta i la nostra rosa, perquè a casa hi tenim els qui hem domesticat i ens han domesticat, a casa hi tenim els amics dels quals ens sentim responsables.
 
El fill petit, privat de menjar, fins al punt que, si pogués, s’hauria menjat les garroves dels porcs, però entra dintre seu, i reflexiona: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres, i jo aquí em moro de fam!
 
La fam de pa com en Hansel i Gretel, o la fam d’aventures és el que fa sortir de casa, però també és la fam la que ens fa tornar a casa. La fam de trobar un sentit profund en la vida, que no és ni més ni menys, el saber que som únics als ulls d’algú.
 
Descobrir que som estimats i únics als ulls dels nostres amics, que som estimats i únics per al Déu del cel, que ens espera com el Pare de la paràbola del Fill pròdig, que se li remouen les entranyes quan es veu tornar, i que se’ns tira el coll, ens vesteix amb els millors vestits, ens posa l’anell, i fa matar el vedell gras. Això és el Regne de Déu, això és haver trobat la pedra filosofal, l’arbre de la vida, la flor romanial.
 
Cal potser sortir de casa per fer un viatge, però només tornant a casa amb les joies de la nostra experiència podem trobar un sentit a la nostra vida. Això és el que no entenen els fariseus, això és el que no entén el fill gran de la paràbola, això és el que no entenem nosaltres tantes vegades.
 
Però tornar a la casa del Pare, en les rondalles, no significa quedar-se infants, vol dir que ens convertim amb el Pare bo. Aquell que sap acollir, aquell que ha après a perdonar, aquell que ha après a abraçar, aquell que vol que tota la família s’assegui a taula, tant el petit com el gran.
 
Com sabia molt bé Jesús, el contes i les rondalles no són només fantasia: són paratges de la geografia del nostre cor. Per això les rondalles mallorquines comencen dient “això era, i no era”, perquè els contes tot i ser imaginaris, ens conten el que veritablement conta en la nostra vida.